A Canals, fem Bàsket!!!

sábado, 25 de octubre de 2008

El Senior B - Madremia Canals encadenà un dos de dos.

El pasado jueves nos notificaron una noticia muy importante para el segundo equipo.

La cuestión es que el jugador del Club Ciutat D´Albaida, Marc Giner jugó el partido de la primera jornada de liga contra el Madremia Canals de forma ilícita, de forma que no presentó la acreditación para esa jornada ya que no se dío de alta en el equipo.

Por esta forma la el Comité de Competición de la FBCV, multó al Club con la perdida del partido por un 0-2 a favor del conjunto del B.C. Canals.

La noticia fue muy bien llegada por la parte de los siete jugadores que fueron a jugar ese partido y que su gran esfuerzo no fue recompensado en el marcador, de esta forma el Madremia Canals suma una racha de DOS de DOS en partidos ganados y se afianza en las primeras posiciones de la Segunda Zonal Grupo E.

domingo, 12 de octubre de 2008

Partido del A contra Enguera por Miguel A.

Segon partit “amistós” de la temporada i de nou victòria. Esta vegada en Enguera, contra un rival de la nostra mateixa categoria i grup.

Aplegarem allí amb l’entrenador per terres britàniques i amb cert pensar de que seriem pocs. Però a falta de 20 minuts per al començament del partit erem 12!!!. Al meu pareixer, un número perfecte (donat el baix fons físic del que disposem en general) i per al pareixer d’altres, una putà perquè eixiriem a menys minut per cap. Para gustos, colores. De nou comptavem amb Quique i Chus, després del partit de Torrent.

Bernardo (voluntariament, perquè esta vegada l’entrenador no havia asignat a ningú oficialment. Ole per ell) va tornar a agafar la responsabilitat de l’equip. A la banqueta la idea era fer el nostre joc en la mesura de lo posible i conforme avançara el partit, poderho modificar. Teniem gent de sobra per a fer els experiments i proves que calguera. Adriàn també estava a la banqueta, ajudant en temes de taula i demés, però va fugir un poc de intervindre respecte al joc o a l’equip donat que ja hi havia gent i veus.

Quintet inicial, repetien els 5 de Torrent: Bernardo, Toni, Galbis, Pau i Rafa. En la primera jugada, encara colocant la nostra defensa, ens empopen un triple des del cantó… tal i com debiem evitar. Però sabiem que eixa anava a ser l’arma del rival: el llançament des de 6’25m. Vam començar a jugar i ens adelantarem de inmediat (3-9). El Enguera continuava provant tirs de 3 (dels primers 8 llançaments, 6 foren tirs de lluny) i, per sort, sols va fer tres triples en el primer cuart (dic “sols” donat tot lo que varen tirar). Nosaltres, per la nostra part, amb Pau, Galbis, Rafa, Diego, Chus i Quique anavem anotant des de prop de la cistella; qualcosa donava a entendre de la nostra superioritat en la pintura, en altura i en kilos (també en canes Wink pero aixó no influència en el joc). Aplegarem a la fi del primer cuart amb un 13-17 al nostre favor. Pensant en que no podiem tentar a la sort respecte a l’encert del rival en els triples i que en atac debiem seguir fent les coses d’igual manera.

Al segon cuart va aplegar la reacció local, els canvis li donare major velocitat a l’eixida del baló i al joc. Era algo que a nosaltres no ens va vindre bé. La 1-3-1 que plantejaren no els va fer massa bé en quant a la nostra anotació respecte al primer cuart; però si els va donar més passes tallats (o fallats per nosaltres) i, per tant, opció de correr i contraatacs. Si a aixó li sumem altres tres triples, el Enguera va millorar la anotació al segon cuart (17 punts). Però nosaltres ens mantinguerem en peu gràcies a la bona defensa i el joc dels jugadors més versatils que tenim. Diego, Quique i Galbis es repartiren els punts del Canals en aquest quart. (Carlos, jo recorde una canasta teva en contraatac a pase meu… però no apareix en l’acta XDDD així que res, xato). I aplegarem al descans amb un 30-33 que no distava molt de com havia acabat el primer cuart.

Al descans una sensació rara en l’ambient. S’havia intentat que els 12 jugarem minuts; però aixó, per molt que ho haguerem fet matemàticament amb crono en la ma, no asegurava més que 8 minuts per cap. I clar, aixó a la gent no li era suficient.

És podrien fer dos lectures. Una, la egoísta, renegona i poc companyera… de la que jo no crec que ací ningú se puga agafar. I la segon, la de les ganes de jugar, el partit amistós donava per a “poques normes” i molta gent sap o es fa a la idea de que jugarà poc en lliga en situacions normals (jo per exemple). Crec i preferisc pensar que es aquesta segona opció la que va donar lloc a alguna mala cara als canvis i frases fora de lloc a la banqueta.

Per aclamació popular, Bernardo va comentar el fet de canviar a defensa individual i Rafa, que anava a eixir junt a la resta del quintet inicial (per exemple) va preferir quedar-se a la banqueta (donat el seu estat post-festiu) i concedir minuts a la resta de companys. Jo, al igual que vaig fer en Castelló de la Ribera, li vaig comentar a Bernardo el fet de que a mi no m’importava no jugar més per a que així tots alegraren un poc més la cara. Encara que sempre hi ha que tindre ambició de guanyar, independentment de que les victòries no dependràn massa de mí Razz, era un partit per a pasar-ho bé i no per acabar enfurunyats o amb males cares.

Comença la segona part i en pocs minuts un tanteig de 1-11 va posar el marcador més de cara nostra (31-44). Ja no sols dominavem dins de la pintura, sinò que també corriem bons contraatacs amb Toni i Galbis com a protagonistes. Però de nou, dos triples del Enguera, els feren recuperar terreny (41-49 a mitat cuart). Després, un intercanvi de canastes entre Navarro, per part del Enguera, i Quique, per part nostra, posava el marcador 47-55. Seguiem aguantant la renta i els rivals començaven a discutir per motius entre ells. Un exemple clar fou que el màxim anotador del Enguera en el partit passat en Burjassot va tindre poc de protagonisme ahir; o nosaltres li ferem un marcatge especial (cosa que no va passar) o els companys no li van saber donar pilotes o no el varen vorer (per al nostre benefici, vaja). Un triple del Enguera contestat per una canasteta de Rafa tancava el tercer cuart: 50-57.

Quedava la recta final i depenia, com quasi sempre, de nosaltres mateix. Començarem fort, amb un 0-5 a càrrec de Diego que ens tornava a posar el matalap dels 10 punts pel mig. Després, intercanvi de canastes amb Diego, Pau i Galbis com a protagonistes, que ens deixaven un 55-69 a falta de 4 minuts. El partit era de nou nostre, erem amos i senyors de la pintura i els seus voltants. El mateix Bernardo va destacar el fet de que en passar ell el baló el mig de camp, els alers i pívots es sobraven per a elaborar les jugades d’atac. Bromejant, va dir: “el baló passa la linea de 3 i ja no torna”.

El partit era nostre (o aixó ens pensavem) i vam començar a pecar de pardillos… o de massa listos. De sobte, en menys de minut i mig, 5 atacs nostres no aplegaren ni als 10 segons de posesió. Tirs precipitats, amb defensors o de costat, sense rebot o sense haver rodat la bola… que no entraven i otorgave una nova posesió al rival, que així, poc a poc i sense fer soroll es va plantar en un 63-71 (8-2 de parcial, sense calfar-se massa el cap). Des de la banqueta del Canals demanarem temps mort per a solventar aquesta situació. De nou parlarem tots, opinarem tots i teniem clar el que hi havia que fer en els tres minuts que quedaven.

De repent, en dos minuts fatídics, no sols no teniem claredat per a atacar, sinò que tampoc defeniem com calia (o aixó, o els rivals eren molt bons i ens feren un 6-0 en un minut: 69-71). Després aplegà la “desafortunada” (ho direm així) jugada del final del partit on l’intensitat defensiva del rival i el veure que havien remontat un partit perdut i el tenien ahí davant va propiciar un colp dur en defensa que no li va fer gens de gràcia a Chus. El que va passar després ja no són coses del basket, ni del esport (segons entenc jo). Per sort la cosa no va anar més enllà de la tonteria i dos galtades i en pocs minuts el mateix Chus va llançar els dos tirs lliures i va anotar un. Ens posavem a tres punts a falta de menys d’un minut per acabar el partit: 69-72. (Jo pense que aquest incident ens va beneficiar, donat que va “parar” el joc del rival i eixos ànims de remontada que ja ens menjaven per enrere).

En la següent jugada, ells rapidament varen buscar el llançament de 3 punts. La primera opció (incomprensiblement Beniel li va donar al millor llançador del Enguera una distància de metro i mig) els va resultar aigua, el baló va rodar en l’anella i se’n va eixir. El rebot, que per collons i per treiat tenia que ser nostre, els va caure de nou a ells i, en la segona opció, ja no els deixarem opció de tornar a tirar. Galbis va provocar la falta sobre el base rival. Encara que clavara els dos tirs lliures (com així va passar), encara teniem nosaltres l’avantatge en el marcador. Demanarem temps mort i tots a la banqueta per a lligar ben fort els 7 segons que faltaven.

L’última jugada del partit possiblement fou més descafeinada del que nosaltres esperavem. El Enguera va centrar els seus esforços en defendre a Bernardo, Galbis i David… però deixant amb un sol defensor a Chus i a Pau. Entre els dos ja es passaren la pilota per acabar el partit 71-72.

Partit divertit i vistós, contra un rival que ahir fou menys agresiu o potent del que esperavem. Un rival que compensa la falta de gent alta (sols un pívot) amb mooooolta velocitat i molt de tir. I un rival al que nosaltres no vam saber posar el peu damunt quan calia per a que no alçara el cap.

Comentar també l’anécdota del arbitratge. Abans del partit (no sé per quin motiu) no hi havia àrbitre. I es va convidar o demanar a la gent coneguda que pitara. El mateix entrenador del Enguera ens vinguè a la banqueta a demanar-nos paciència i bona fe durant el joc per el fet de que qui anava a pitar “ens feia un favor”. El cas… que, independentment de que el “favor” no haguera calgut amb un árbitre federat o acordat, el xicon es va malpendre algunes respostes i observacions dels jugadors (d’un i altre equip) que, com es normal, també tenen dret a parlar DE FORMA EDUCADA als rivals, árbitres o als conserjes, vamos. El cas es que el xicon a mitat del segon cuart va soltar el pito i se’n va pujar a la grada. El marrón se’l va menjar l’entrenador rival; que, amb tota la mateixa bona fe que el xicon anterior, va continuar pitant el partit. Repetisc: un partit net, sense apenes contactes i amb jugadors coneguts uns amb altres. Res, que va ser curiós. A mi em va recordar al que va passar la temporada passada al Trofeu Fira de Canals on, també amb el Enguera com a rival, l’àrbitre (eixa vegada federat i cobrant el cabró) va decidir anar-se’n abans de la final i el marrón me’l vaig menjar jo. Pero vamos, dos de lo mismo.

Per lo que deia Miquel de l’actitud nostra, els comentaris o frases poc encertats o de la lectura del partit… sols hi ha que preguntar a la gent coneguda que teniem fora de la pista: familiars, amics i coneguts (a Lorente el clave en este últim grup perquè un tio que ve un dissabte amb: botes de muntanya, pantaló de xandal, camiseta bohemia i caçadora vaquera… no té nom). Probablement coincideixquen en moltes claus o conclusions del partit.

De nou Carlos va propiciar el moment “tengo los calzones en el orto” al demanar, regalar, inclús suplicar el canvi a falta de 7 segons per acabar el partit.

Aquesta setmana no faré els comentaris jugador a jugador, perquè he vist que hi ha a qui no li fa massa gràcia. Però aixó sí, parlaré d’un jugador en particular, també per aclamació popular i demanda general.

Ahir Miguel va fer molt bon partit, sense cap dubte fou el millor del Canals. Després d’una ronda de calfament en que els seus percentatges en encert rondaven la perfecció, el capità i entrenador eventual (Bernardo) li va demanar permís per a eixir ell primer a la pista, donat que sabia que Miguel podria eixir com a revulsiu i carta amagada després. No sols va dominar la faceta de dirigir a l’equip, intensitat defensiva i assitències a gogo (cosa que no sorprén, perquè ho fa a tots els partits), sinò que ahir també es va unir a la faceta anotadora: aportant un muntó de punts importantíssims per a la victòria. Tants punts, que no he pogut contar-los. I si no haguera sigut per Miguel i els seus punts, hauriem perdut el partit.

Així que, des d’ací demanem que (al igual que amb Villa en el València) se li puge la nómina amb una bona renovació del contrat i se li otorgue la capitania. És més… convidem a tots aquells que formen part del BC Canals, als amics, coneguts (com Lorente i el seu asesor d’imatge) inclús als rivals, que s’unixquen en lloances i agraïments a Miguel, per la gran labor que fa a l’equip … i al món.


P.D.: No volieu caldo? XDDD pues ale, prengueu dos taces Razz


Bromes apart, agrair als amics d'Enguera que ens convidaren a jugar allí. Jo, particularment, m'ho vaig passar bé... i crec que era el que calia.

martes, 7 de octubre de 2008

Partido del A contra el N.B. Torrent por Miguel A.

Comença la lliga per al “Restaurant La Gavina – Canals” i comença amb bon peu.

Aplegarem a Torrent (el pavelló del Vedat, molt aseaet) 10 tios amb certs dubtes. Els dos partits de pretemporada havien sigut la cara i la creu; l’any passat ací ferem un bon partit que perguerem al final; el NB Torrent era un equip desconegut; i nosaltres -donada la cassificació de la temporada passada- som per a la resta d’equips “La niña bonita”, “el caramelet”.

La cosa començà mal, amb el capità (i exitós entrenador eventual) Bernardo lluint de galons, veterania i esplendor, presentant-se al partit en l’equipació de fa 3 temporades… amb la pantaloneta blava i tal. Primera anècdota.

Eixirem a calfar molt prompte (per a mi, ideal, donat que ens dona temps per a tot). Entregarem les particulars fitxes d’aquest primer partit: els DNIs. Bernardo ja va començar a donar instruccions, fer pinya, primeres xarrades... i la gent amb ganes de jugar. Nosaltres molt relaxats, i a l’altra banda de la pista el rival calfava amb impresionants mates i encert des de lluny... aixó ens donava cert respecte.

Comença el partit. Amb Bernardo d’entrenador, a David no se li va fer extrany estar a la banqueta. Eixirem Toni, Bernardo, Galbis, Pau i Rafa.

Des de l’inici l’entrenador rival insistia a crit fort en l’eixida ràpida del baló. Ells eren un equip jove, atlétic i ràpid. Sabien que ahí podiem coixejar un poc. Pero bé, “el caramelet” del grup C de Preferent li va posar un 0-7 al marcador de lo més bonic. Un tir lliure del Torrent i de nou 6 puntets per a nosaltres (1-13). Tantejant ja el partit, aplegarem a la fi del primer cuart amb el marcador 9-18. Conclusions del cuart: ells anaven a correr-mos tot lo que pugueren, nosaltres debien calmar el joc i el partit, ahí no ens interesava ni correr, ni tirar ràpid.

El segon cuart va començar amb arreó del Torrent, parcial de 10-0 en 3 minuts, posant-se ells per davant per pimera -i última- vegada (19-18 ). Tot lo que no debia passar estava ocorreguent: el rival corria contraatacs ràpids, presionaba molt la eixida de baló, i quan aplegavem dalt no teniem fluidessa de pilota, teniem posesions curtes i tirs molt complicats. Per sort, Galbis i Pau, tallaren en sec aquesta remontada. Ells ja apenes feren mal amb tirs lliures aïllats, nosaltres ja rodarem la pilota i un triple de Rafa acabant-se el temps va deixar les coses com estaven al començar el cuart: 26-35. (David CREC RECORDAR que en aquest cuart va fer un tir a 4 metrets i un triple… pues bé, el triple no apareix per cap lloc. No sols ho lamente perquè no ens ho sumaren al marcador, sinò per ell també… Razz ). Per cert, el triple tots sabem que el va tirar Rafa; tots… excepte els de la taula que -donat el paregut físic- varen confondre a Rafa amb Toni XDD.

Descans i respirar. El partit ja sabiem quin era: ells amb presa i presió, nosaltres amb paciència i visió. Teniem a Diego, Galbis i Pau carregats ja de personals; però el partit el teniem nosaltres (feia oloreta al partit de l’any passat).

Comença el segon temps. El partit ja no era tan ràpid. Estava algo més trabat i tot necessitaba de més el.laboració (era algo que ens venia de cine). Al minut 4, amb canastetes de Diego i Pau, el marcador posava un 26-40 que alegrava la vista. Ells respongueren amb un tir lliure i una canasta i de nou Pau i Toni feren més gran la ferida (29-44… +15 per a nosaltres). Diego anava prompte a la banqueta, amb 4 personals (començava a fer oloreta a arbitratge caserot). Lo trabat del partit ens va fer transcòrrer el cuart amb intercanvi de tirs lliures en una i altra part. En eixe intercanvi, ells encertaren desde la línea i nosaltres fallarem. També es veritat que en eixe “partit trabat” nosaltres debiem defendre be, sense clavar les mans (per exemple la personal de Carlos per “apoyar” la ma en el rival) i ells repartien garrot a tuttiplein, tant en la presió en l’eixida de la pilota, com dins de la zona. La última jugada del cuart fou clara: eixim de la presió amb pases, s’acababa el temps, li aplegà el baló a Galbis, finta al defensor, aquest LI CAU DAMUNT I ALÇA LA MÀ (volent dir que era personal seva) i cap dels dos àrbitres va pitar res. Clar… açó ja va encendre un poc els ànims. Amb el temps acabat, ens pitaren la primera técnica de la temporada (com no, a David XD ). El cas es que aplegarem al final del tercer cuart com haviem acabat el primer i el segon (41-50).

Ara venia lo bo, o aguantavem el tipo o ens menjava el coco. Van començar ells amb tirs lliures i posesió (la tècnica). I -al meu pareixer ací va estar el nostre error- vam començar amb David, Carlos, Pau, Miquel i Rafa… un equip “lent” (amb tots els meus respectes cap a tots!!!) i sense bases. Clar, els de la banqueta ens assabentarem prompte, però es que tots acabaven d’eixir al final del 3er cuart... com fer-los eixir tan ràpid? I els dos primers minuts es feren llarguíssims per a la gent que estavem a la banqueta. El Torrent apretava en l’eixida del baló a Carlos (que no vol botar baló) i a David (que el bota massa Razz ), encara que Pau ajudara, no vam saber trobar eixa velocitat o eixa fluidessa necesària. El cas… 7-0 en minut i mig i ells es posaven a dos punts (48-50). Ferem els canvis que no haviem volgut fer a l’inici. Tornavem a tindre bot de baló i velocitat. I es va notar!!!!.

La presió era fortmatge mascarpone foradat amb un ganivet calent i tant s’esmeraven ells en presionar o apropar-se a l’anella que ni siquiera feien balanç defensiu. Eren eixides ràpides de baló, que sols tenien que atravessar una línea defensiva i doblar pilota; contraatacs de 2 per a 1 o 3 per a 1… inclús una persona ràpida i lleugera com Rafa va correr alguns. Menys mal que nosaltres som una banda… o som unes “maredeuetes”… o, com diu Miquel: “si les ferem totes, no estariem en Preferent”… perquè tinguerem ocasions per a parar un tren: fallarem entrades fàcils i a soles, passades roïns i alguns pasos un tant raros pitats per els àrbitres. Que, per cert, aplicaren un nou concepte a la nova regla d’enguany; que, recordem que diu:

Falta antideportiva
Art. 36.1.4 Si un jugador defensor provoca un contacto con el oponente desde atrás o lateralmente en un intento de parar un contraataque, y no hay ningún oponente entre el atacante y la canasta de los contrarios, entonces el contacto debe ser considerado como antideportivo.


Pues bé, aquells tallaren uns 5 contraatacs a base de garrot, siguent els últims defensors, colpejant o espentat des de darere… i no van pitar NI UNA antiesportiva. Però era tan clar el nostre domini i tornarem a superar la barrera dels 10 puntets, que ja no entrarem en batalles de les que no anavem a traure res. El marcador, al minut 5, tenia un 48-59 de lo més bonic. Jo, per lo menys, estava content i eufòric. Era el tipus de partit que m’agradava: jo sols tenia que passar amb dribling o passada la primera línea defensiva i la resta ho corrien o ho remataven els companys, era com una paxanga; ells s’encabotaren tot el partit de fer LA MATEIXA jugada, no tiraven gens de fora i s’encabotaven en entrar per dins amb penetracions dels exteriors = no hi havia exteriors per a defendre contraatacs nostres.

El cas, que en 5 minuts va haver-hi un parcial de 2-14. Al minut 7 de l’últim cuart aplegavem amb el marcador 50-64 (+14 per a nosaltres). El partit ja era: nosaltres pasar de mig camp i rodar pilota, defenent fort i sense contacte (a nosaltres ens les pitaven totes… i ells tenien que defendre dur (amb permisibilitat) i fer canastes ràpides. Total, que de cada dos atacs nostres, un era una pèrdua de baló en el mig del camp i l’altre era una llenyà rebuda (jo crec que hi ha formes i formes de fer personal) de la qual sols treiem un dels dos tirs lliures. Ells, en canvi, conseguien fer-nos eixes canastes fácils després de les pilotes recuperades a mitat camp, encertaren en els tirs lliures i clavaren el segon triple del partit. En eixe compte enrere, en el que anaven menjant-nos terreny poc a poc, ja era massa tard. De nou traguerem a 4 tios amb bot de baló a la pista i el partit a falta de un minut estava ja acabat. En l’última jugada intentarem que Carlos (que no havia volgut eixir a falta de minut i mig per POR) es redimira de la jugada de l’any passat… no va tirar, va passar el baló a Bernardo i amb el seu llançament es va acabar el partit. 66-72

Felicitacions dels rivals i a la dutxa amb una consigna: “hem perdut un jugador important… però hem guanyat un entrenador” (Pau, referint-se a Bernardo. La cara de David repentint-ho i riguent ja se la imagineu tots).

El partit, ademés de eixa, també ens va deixar altres frases per a enmarcar:

- Ataquen ells, rebot per a Rafa, passa a Bernardo, Toni ix disparat xillant i Bernardo, després de botar dos vegades el baló, la passa fort, lluny i sense mirar… baló per al rival. La frase en la banqueta fou: “ha fet un passe DE OÏDES”.
- Temps mort a l’últim cuart, quan ens remontaren i de nou ens estirarem; l’entrenador rival demana temps mort per a vorer com parava la reacció nostra. Bernardo: “bueno, ara tornem a tindre gent ràpida a la pista, ràpida i amb bot de baló… bueno, igual algú no tan rápid, pero bé, som molt ràpids” (senyalant a Miguel).

Parlem dels jugadors:

Toni: cabró, ja era hora que aparegueres. Sobre fallar un grapat d’entrades a canasta faciletes, va fer un partit de lo més aseat. Botant el baló ràpid per a passar la línea de presió (com a ell li agrada) i jugant contraatacs en velocitat. Li feren dos gorros en la mateixa jugada XDDD. 12 puntets, un triple… molt bé.

Bernardo: algo achantaet per la responsabilitat que tenia. Molt dialogador amb tots, animant i ordenant en tot moment, tant des de la pista com des de la banqueta. Va intentar que tots jugarem un rato, repartint minuts i menejant la banqueta. Va fer cap o pocs tirs de camp, li va faltar atrevir-se més. 6 puntets en 8 tirs lliures jo crec que es poc per a ell; mínim un triple i dos canastetes per partit deuria de fer.

Carlos: ha de guanyar confiança i joc de Preferent. Ací el penetrar per dins de la zona ja no és moco de pavo. Tant ell, com David, han de buscar més el rol de “tiradors oberts” o després de bloquejos. Partit discret amb un deja vu en l’última jugada, que no va saber aprofitar per lo empanat que estava XDD.

David: fort en defensa (al final del partit massa Razz) i oferint-se en tot moment. Li va tocar el ratet sense bases a la pista… i ell, encara que té experiència i bot de baló, peca de falta de velocitat i fluidessa de pilota, amb excés de bot. A destacar la jugada que amb dos rivals en terra, en mitat camp, enlloc de rodar el baló per conseguir un clar 3 contra 2, va anar botant fins la zona per tirar-se ell el tir XDDD. No li contaren (ni a ell ni a l’equip) el triple que va fer al segon cuart. Però estem en el mateix cas de Bernardo: ell deu de fer 10 puntets (mínim) per partit. Ara, amb els jugadors que hi ha ara, jugadors jovens, amb velocitat i bot de baló, ell ha de centrar-se més en trobar bones posicions de tir i aprofitarlo. Oficialment va fer 2 punts Razz.

Galbis: començarem amb lo roïn XDDD. Un poc llepó, la veritat. Ell té ganes i confiança, val, però també ha de vorer quan li fan 2 contra 1 o li aplega l’ajuda baix de la canasta... sol haver-hi companys a soles. A l’inici del partit va forçar massa voltes situacions sense superioritat. Amb l’equip que som (no ens enganyem, continuem siguent un equip amb una mitjana d’edat alta, pesat i lent… respecte als rivals) ha de aprendre i ajudar a rodar el baló, fer transicions lentes i posesions llargues.

Pero colló, va fer 33 punts XD. Ojo! fallant canastes fàcils i cuatre tirs lliures; sols provant un sol tir des de fòra. O siga, que perfectament haguera pogut superar els 40 punts. No li va pesar la responsabilitat en la línea de personal a l’hora de les técniques del rival i va aguantar seriament les llenyaes que permitien els árbitres. Jugador versàtil, complet, que posteja bé, amb velocitat i bot de baló. No es bo alegrar-se de les desgràcies dels altres, però vaja, ens alegrem de que en Xàtiva enguany no conten amb ell. Ajuda tant en el joc interior, com en l’eixida de baló als bases. S’oferix sempre i defensa fort. … com jo, vamos.

Pau: en la seva línea, potser siga el jugador més regular en els tres partits jugats. A l’inici del partit es va posar algo burrot (amb raó, ojo) per el fet de que no estavem fent el partit que ens interesava; però conforme va transcórrer el partit va deixar apart aixó per aportar el que sap fer i bé. Intensitat en defensa, rebots, circulació de baló rápida, tirs tant de 6’25 com a mitja distància i participació en les decisions i raonaments en la banqueta (encara que Bernardo fora el responsable oficial, tots vam ajudar). Ole per ell, 9 puntets, un triple i sensació de que algún altre tiret podia entrar i alguna de tantes palmades i trompades durant els seus tirs en suspensió hagueren pogut ser pitades.

Diego: com sempre, amb ganes, peleón, ràpid. Les personals el varen lastrar tot el partit (ojo, va acabar el partit) amb cuatre faltes a l’inici del 3er cuart. De nou li va tocar fer de 4 o de 5 i aixó suposa rebre uns quants carxotets de més. 8 puntets i aixó que porta 2 setmanes i mitja sense entrenar.

Miquel: entregat, dur, oferint-se en la circulació de baló, peleant els rebots… res de nou. Ell i Rafa anaren alternant-se practicament tot el partit. Realment era un partit incómode per a ells ja que el rival preferia correr en velocitat a aplegar a un atac en estàtic. El Torrent fugia del contacte baix la zona i preferia penetracions dels exteriors. Ha de aspirar a 5 puntets (mínim) per partit. Ara en trobar tots un joc i acoplar als nous en l’equip, tindrà que buscar també el seu lloc per a situacions de tir prop de l’anella.

Rafa: al igual que Miquel, crec jo que no fou un partit cómode per a ell, amb transicions tan rápides i carreres de part a part de la pista. Nosaltres gran part del partit no vam saber relentitzar la situació. Com tampoc teniem bona circulació de baló, poques voltes aplegaren balons baix amb claretat o possibilitat de jugar des d’allí. Va agafar un fum de rebots i va estrenar el marcador amb una jugada marca de la casa: baló en el poste baix, finta tir, bota, es regira entre dos tios i entra a ma canviada. 5 puntets (encara que oficialment són 2 Razz) es també poc per a ell. Ademés del triplet per partit, deuria de fer 10 puntets (mínim).

Miguel: espeset en la primera mitat del partit. Nosaltres necesitavem pasar la linea de presió i saber rodar la pilota, es algo que no va ocorrer com voliem. Fort en defensa, encara que algo lent. Primer partit en molts que no provoca una personal en atac en els rivals. Els bases rivals eren tres (sempre frescos) i molt ràpids. Així i tot, sempre va passar la linea de presió amb certa comoditat. A la segona mitat del partit ja va estar més entonaet, ordenant i menejant la pilota, cómode a la pista. Li falta -açó tampoc es nou- mirar a l’anella, encara que siga per a amenaçar. Va fatllar 3 passes i encara no té la velocitat que deuria. També va colaborar amb les tasques de Bernardo, dirigint a l’equip des de la banqueta i amb els canvis.

Damiàn (l’entrenador): bon partit XDDD. Va deixar que Rafa tirara el triple i que Toni no repartira baló, sols el pujava i després buscava situacions per a rebre i tirar. Va pecar en el rato en que cap dels tres “bases” estava a la pista. I damunt, al acabar el partit, cridant a Miguel al mòbil per a saber el resultat, es va tragar que haviem perdut de 30, que Galbis apenes havia tocat bola, que Carlos havia sigut el millor de l’equip, que Bernardo se’n havia anat abans d’hora, que Diego se les mamava totes i Miquel volia botar el baló… i la millor: es va tragar que jo havia fet 5 triples. … impresionant.

Ale, un altre dia més i millor.