Acudirem a Monòver 8 jugadors, encara amb les baixes de jugadors importants com Quique i Javi (lesionats), i sense el reforç de cap jugador Júnior (per una decissió que no entenc ni compartisc, però respete). Dos coses rares en cada cotxe en l’anada feren que apenes ens donara temps a calfar, encara gràcies que un àrbitre va aplegar 15 minuts tard.
Cal dir que el nou pavellonet anexe de Monòver era un caramelet. Menut, acollidor, una grada mínima retràctil i un grapat de cistelles abatibles. Aixó és un pavelló útil i pràctic, enveja sana.
El primer quart començà amb un triple dels locals, donada la facilitat en que nosaltres ens colocarem i el xicon, al veure que estava soles i ningú se li apropava, va tirar tan tranquilet. Eixa relaxació ens passaria factura més endavant. Als cinc primers minuts el marcador ficava un 9-8 que indicava una igualtat un poc extranya. De fet, vinguè un parcial de 8-0 per als de Monòver que ens obligava a espavilar. Dos intervencions de Rafa, un triple de Quique Pedrón i una entrada de Meneo, ajudaven a que els locals no se’n anaren de massa (21-17).
Al segon quart hi hagué una versió diferent del partit. Ells vegeren que Rafa es feia fort prop de l’anella i es tancaren, cosa que va permetre que els nostres exteriors gaudiren de més oportunitats. De fet, si hagueren entrat la mitat dels tirs “còmodes” que llençarem, la realitat en aquest quart haguera sigut encara més favorable per a nosaltres. Així i tot, Bernardo, David i Quique Pedrón tingueren opcions que aprofitaren a mitja i llarga distància i Hugo també va fer mal a la contra. Empat a 43 al descans.
Si ells desprotegien la zona, Rafa era imparable. Però si ens deixaven tirar còmodes, sabien que podiem complicar-los el partit. Però, a més de no fer-ho bé en atac, la “merderà” vinguè en defensa o en tot. Perquè fins ací hi haguè un partit distint al que vindria.
Inici del tercer quart amb certa empardalamenta nostra que va propiciar en tres minuts un parcial de 11-3 (54-46). Ferem canvis i la cosa no va millorar. No circulavem bé la pilota, perdiem pilotes prop de l’anella o en mitat del camp, ens furtaven balons i els rebots eren tots d’ells. Els tres següents minuts tingueren un parcial de 16-0... agüita. I, lluny de millorar la situació, vingueren els minuts d’encert del seu jugador número 7, que va donar un recital de moviments en la pintura (sobre no ser massa alt) i de tir a mitja distància, espectacular. 12 punts d’ell més un parell més de triples, deixaven un parcial de 43-11.
En un quart ens havien fet els mateixos punts que en els dos anteriors. Nosaltres, lluny de despertar, ens embobarem més. No hi ha excuses.
L’últim quart fou un tràmit sense massa història amb un tanteig de 22-22. Qualcosa deixava tres quarts amb un tanteig d’empat a 65... i un quart amb un 43-11. Aixó és bàsquet. Resultat final: 108-76.
Felicitar als monovers pel seu bon partit. Veure més de 100 punts al marcador, a més, és motiu de goig i orgull. Demostraren que el lloc que ocupen en la classificació és enganyòs i que al final de la lliga estaran un bon grapat de llocs més amunt.
Per la nostra part... res... possar-nos les piles. No valen excuses d’absències o de falta d’entrenaments o el que siga que es puga inventar cadascú. La setmana que ve rebem al Muro “fora de casa” (para más inri), en el començament d’eixe periode extrany fins passar Sant Antoni en el que no juguem mai en la pista en que entrenem... incoherències de l’esport i la gestió esportiva. CREC que jugarem el dissabte a les 18h en Montesa... però per desgràcia no ho dic amb seguretat.
