Vesprada extranya i per a recordar per al “Madremia Canals”

A l’hora de començar el partit el rival de Pinós no estava present. I quan ja ens haviem repartit per a fer una paxangueta… una cridada de telèfon ens advertia de que venien cap a Canals. Apleguen els 7 xicons ja pasada l’hora. Teoricament a les 20:15h es xiula l’inici del partit i si no estàn 5 jugadors presents a la pista es dona el partit per guanyat als locals per un tanteig de 2-0. Doncs bé, a les 20:15h l’àrbitre pita uns “tres minuts” dels més llargs que he vist en molt de temps. Total que finalment anavem a jugar el partit.

Miguel, Vicent, Adrián, Jose Ramón i Miquel d’inici. Els pobres 5 titulars del Pinós, sense calfar ni res, clar. I ací es va jugar l’únic quart amb història del partit (interesant, més que res pels despropòsits nostres): qui tenia que botar baló –un servidor- estava massa ansiós, qui tenia que llançar a distància estava poc encertat, qui tenia que correr els contraatacs estava poc fi, qui tenia que fer cistella baix de canasta tampoc estava encertat, qui… i així podriem parlar de tots i cadascú. Però com tampoc hi ha que fer sang i també teniem davant un rival fresc i amb ganes (amb tots els meus respectes: hi ha que tindre moltes GANES per a vindre de Pinós fins ací, el “grupet” que eren, per a que els anava a caure i més que a jugar, a patir). 13-8 en un quart en el que jo crec que ningú de l’equip ferem bé les coses, ni estiguerem centrats en el partit.

Segon quart: jovenalla a la pista i fi de l’emoció. Sols dir que el parcial de 34-6 deixava clar que lo del l’inici del partit havia sigut una cosa rara. També els visitants ja tiraven de menys a més gent que omplira la seva banqueta mentres –en aquest sí- nosaltres rodavem jugadors continuament i donavem frescor i velocitat en la pista. Al descans: 47-14 i molta relaxació en la banqueta.

Tercer quart i más de lo mismo… 26-3 de parcial en el temps en que els amics de Pinós ja estaven un tant desquiciats (i cansats, pobres) i nosaltres ja jugavem sense presió i amb algo de desencant (73-17).

Començavem l’últim quart amb una intenció: aplegar als 100 punts (per cert, xifra que fins ara MAI havia aconseguit el segon equip del BC Canals) sols a base dels nostres atacs, sense presionar al rival i esperant-lo en la nostra zona. No era tan fàcil; de fet, als primers 5 minuts el parcial era de 8-8 (81-25). Però amb molta intensitat i velocitat, un parcial de 20-2 en tan sols 4 minuts colocava en el marcador un 101-27 que ja donava gustet a aquest partit.

A la fi: 106-31. Partit sense massa treiat, amb la gràcia de suar un ratet jugant a bàsket contra gent de fora i la dada dels 100 punts… poc més.

Cal agraïr als amics del Pinós l’esforç en vindre a jugar, encara que com. Ací també sabem ben bé el que és acabar l’últim tram de la temporada anant 5 i 6 a jugar els partits “per pasar el rato” (i no rebre sanció econòmica de Federació). Ho sentim per ells i els animem a acabar la temporada el millor possible i començar l’any vinent amb prou gent i més compromesa.

També agraïr als xavals: Nacho i Óscar que es quedaren a jugar amb nosaltres i reforçar-nos (sobretot en pulmó i edat) després d’haver jugat tot un partit amb victòria contra l’Alcoi.

Dades d’enfermeria: tenim a Quique acabat d’operar, a Tito amb tendinitis al braç, a Sergio encara en la Magdalena… i ara Adrián també fotut del peu per un esguinç al turmell esquerre al tercer quart. Al loro, perquè la setmana que ve toca jugar en Castalla i ara ens queden 4 partits molt complicats (preguem per a que Biar, Sax i Villena tinguen algún bac tontet) que no tindràn res a veure amb el de hui.

Dades estadístiques: com hem dit abans, aquest equip mai s’havia superat la barrera dels 100 punts. Eixos tres dígits no havien fet falta al marcador –fins hui- en cap partit del “Senior B” del Bàsket Club Canals en les seves 5 temporades d’existència (3 en l’etapa anterior i aquestes 2 últimes). I no sols aixó!! Sinò que ademés maí havia conseguit una diferència tan abultada: 75 punts. Ademés, aquest balanç que portem enguany després de 20 partits jugats (15-5) és similar al que l’any passat l’equip que quedà segon amb un planter amb molt més nivell (sense desmerèixer a ningún dels actuals components, jo d’entre ells). Per lo que no ens cansem de repetir que podem considerar com a molt bona la campanya 2008-2009 per al “Senior B” del BC Canals.

Per últim, el jugador que ha tingut la destressa, la gràcia, l’elegància i la valentia d’encistellar aquesta pilota que posava el 101 al marcador del pavelló Ricardo Tormo de Canals, ha sigut alçat en braços pels seus companys fins el vestidor i -després d’agraïr però negar les intencions d’alguns d’ensabonar-lo en la dutxa- ha sigut guardonat pel BC Canals per formar part de l’história d’aquest equip. En breu, es penjarà una camiseta amb el dorsal 6 al sostre del pavelló.


Dades d’anotació, tirs lliures i triples:

Galbis: 29 5/7 i 2 triples
Carlos: 19 1/2 i 2 triples
Nacho: 13 2/2 i 1 triple
Álvaro: 10 0/2
Jose R.: 10
Vicent: 9 1 triple
Óscar: 7
Miquel: 5 1/2
Miguel: 2

Cal dir que els taules –molt simpaticots- estaven algo tololos… i no s’han aclarit massa en el tema dels dorsals i l’acta. Ho dic per si algú trau comptes i no li quadra el que ha fet. (i sí, ja he vist jo també que en total sumen 104 punts… però m’he repasat vint voltes l’acta arbitral –en la que tot està correcte- i no trobe de qui són eixos dos punts ditxosos!!).

Creu i cara en Enguera

Jornada "Enguera Vs Canals" ahir dissabte. Jugaven primer els Junior i després el Senior de Preferent.


Els primers, poc pugueren fer davant el Junior de l'Enguera, un equip molt més bó i amb més jugadors de nivell en totes les posicions. També amb més banqueta, davant els 7 jugadors de Canals. A la fi més de 40 punts de diferència que deixa clar que els enguerins hagueren pogut lluitar pels primers llocs de la classificació de tindre a tots els seus jugadors des de l'inici de la temporada. Pels locals, 3-4 jugadors molt bons i amb gent en la banqueta que no desentona en Preferent. Pels de Canals, mal partit en general: en defensa i en atac; per no entrar, no ficaven ni els tirs a dos metres.


Ara, després de pasar a les 4 perletes del grup C de Preferent Junior és quan toca demostrar el nivell i la lluita. Si no, acabaràn siguent aixó: un equip menys roïn que els quatre últims (no "més bó"). Enhorabona per als d'Enguera i la seva feina en l'escola base.


Després, Restaurant la Gavina Canals tenia una prova de foc allí mateix en Enguera, on setmanes abans havia perdut el NBX de bona manera. Els locals es presentaven amb les baixes dels pívots titulars Navarro i Balos, i amb reaparicions de gent absent jornades enrere. Molt mermats en el joc interior, plantejaven un partit lluitat i ràpid davant el pes i edat dels jugadors del Canals. Per part dels de Damiàn, sols amb la baixa de Pau, amb una setmana d'entrenaments un tant extranya la consigna inicial era jugar dins i aprofitar eixa major alçada i pes en la pintura.


Al descans, el marcador 51-52 deixava sorpresos a tots. Marcador molt alt i predomini de tir exterior en els visitants. Potser sobraren algunes accions molt poc esportives (al meu parèixer, clar) d'algún jugador local que, amb l'intensitat posada, se'n va passar de voltes en alguna acció més punible com a agressió que no com a falta personal. Algunes d'aquestes faltes tingueren com a protagoniste al pívot del Canals, Xus Fuentes, que amb tota la moguda post-partit en Montesa va demostrar estòicament una paciència, serenitat i control a tindre en compte i valorar.


A la fi, un partit "discret" de Galbis (amb més de 20 punts, 10 rebots i més de 10 faltes rebudes) i un partidàs de Toni (cabró, que no anava a jugar per conforme tenia la boca, cosida per fora i per dins), que -sorprenentment- l'encert des de 6'25m fou per als de Canals (ficaren triples Toni, Galbis, Bernardo, Rafa i David) i aixó va decantar el partit per als visitants. 84-101 en un partit que -personalment- haguera preferit que estigués el pívot local Navarro (bon amic de Xus, per cert), per a donar més igualtat al joc i per a serenar els ànims locals.


Partit discret per a Carlos o Miquel, que junt a Galbis, venien de cascar-xe més de 30 minuts en pista amb l'equip de Zonal i bona feina de Rafa o David, que amb poc en pista feren molt bé les coses. De la resta, tots rallant al seu nivell habitual i possitiu.


Dos detalls que no m'agradaren gens (menció apart les personals-agresions):


- Primer l'última jugada del partit amb una falta innecesària, faltant apenes segons per a acabar el partit, amb el marcador sobradament decantat, fer un placatge a un jugador en l'aire es molt poc esportiu i caballerós. Més encara quan no sols no et disculpes, sinò ademés quan s'apropen àrbitre i jugadors et tires a terra tocan-te la cara com si algú t'haguera pegat. Lo millor de tot, és que l'àrbitre es RIGUÉ i li indicà al jugador que no fera cuento i s'alçara... AIXÓ NO ÉS TÈCNICA??? (per cert, apenes uns minuts abans, Toni feia un triple amb el seu defensor per l'aire fent palmades que toooot el pavelló va sentir... aixó és també tècnica, amics). Una persona... bueno... un element que li pega un viatge així a un contrari sense ànim de jugar la pilota i amb el partit perdut (damunt a Quique, que ademés de acabar-se de recuperar d'una lesió en les costelles, qui el conega sabrá que és el tio més NET, inclús "bobo" que hi ha. Incapaç de jugar brut o clavar-se amb ningú), que remata l'acció amb aquest teatre desmesurat sense cap contacte pel mig, davant de l'àrbitre i que es va alçar com si res quan l'àrbitre li va dir que nanai... es mereix allò que en Canals li repetim a aquell entrenador de Guadassuar: "De lo que fem, ens coneixeràn". Per cert, a Quique li costava respirar anit.

- I segon, açó ja va per al Club de manera centrada. Ací en Canals INTENTEM que des de la grada (amb més o menys gent) mai es falte al respecte ni s'insulte a ningú, censurem tot aquell comportament agresiu o violent que hi ha a la pista i a la grada. Sobretot pel fet de que som la imatge d'un poble i l'EXEMPLE d'una escola base (igualet que vosaltres).


És del tot admirable i envejable el que als partits del Enguera en casa hi haja molta gent i xiquilleria en la grada, ole per vosaltres, de veritat. Però un servidor ha acudit ja a més d'un partit com a espectador, per interés en vosaltres i en dos jugadors del vostre equip amb els que m'uneix un tracte més enllà de lo únicament esportiu (no es penseu que Navarro i Ivàn són parella meva :P) i en aquestos partits he vixcut en primera persona coses en la grada que no vos fan cap bé... ni al club, ni al poble. I considere que des del club haureu de posar mesures per a tallar aquestes accions violentes, per a evitar mals majors.


No crec que siga per a fer un curs de ética o educació el que el insultar als rivals i àrbitres siga motiu de rialla, inclús d'aplaudiment en la grada d'Enguera. Que un aficionat entre a la pista amenaçant als àrbitres i reba l'aplaudiment i felicitació de tots. Que un aficionat visitant amb una criatura d'un any en braços escolte: "muérete tú y tu puto hijo"... i acte seguit la gent es riga d'aquest comentari i aplaudix-ca al erudit que ha soltat aquesta perleta. ... O ahir mateix, insultar a un rival pel fet de clavar un triple, a l'àrbitre per pitar qualsevol cosa (ojo, en el partit d'abans els dos àrbitres eren "son de los mejores que han venido aquí en mucho tiempo"), o a qualsevol per passar en direcció al vestidor... ... podrien ser coses que em pareixerien tristes, però no... em pareixen PREOCUPANTS. Per favor, anime al Club a que pose mesures per a erradicar aquestes coses.


Desgraciadament, ací tenim un exemple proper en el partit que l'any passat l'equip de Zonal va jugar a Benigànim, jugant-se els dos equips la 2on plaça. Va estar de categoria veure la grada de Benigànim plena, una xaranga musical, gent amb camisetes, trompes, animant, cantant i xuilant (per cert, pitava aquest àrbitre enguerí... acabe d'enrecordar-me, vaja). Però sobraren els insults als aficionats de Canals en la grada, el tirar-los coses al cap, o el despedir als de Canals amb pedres i escupits. Es trencaren relacions d'inmediat amb el CB Benigànim i es va fer públic en radio, web i premsa tot lo ocorregut, plantant la participació dels equips canalins en el torneig que al dia següent es jugava a Benigànim i instant (al igual que ara) al club ganxut a que posara mesures. Hi ha que dir, també, que el club de Benigànim d'inmediat es va desmarcar de tot lo ocorregut i va posar remei a aquestes coses i a aquesta gent que no li fa cap bé al basket, al club, ni al poble.


Capítol especial mereix el veure a gent vinculada al club insultar a jugadors des de la grada i no tindre el mateix valor, hombria i honor de fer el mateix amb el jugador a dos metres de distància. Conec algún gosset dels veïns que també lladra a la gent que passa pel carrer, per fora la valla i que quan s'obri la porta s'axanten i són de lo més dócils. Però diu molt d'una persona el fet que siga capaç de ser de lo més valenta (i maleducada, per cert) de lluny i no a dos metres. Si eres tan valent per a dir-li a un tio de 1'95 i 125kgs "gordo hijo de puta" des de dalt de la grada, sigues-ho també per a dir-li-ho a la cara; o estàs demostrant una cobardia (ademés de mala educació, repetisc) desmesurada. O bé, no insultes a ningú i no tindràs que demostrar eixa falsa machoteria. Més encara si representes a un club i tens prop a xiquets i xiquetes de l'escola base vegent el que fas i dius.


Ànim per al Senior de l'Enguera, que encara haurà de lluitar contra tres equips complicats i intentar quedar així amb un parcial de victòries i derrotes possitiu al final de la temporada; que, conforme va començar la lliga, seria molt possitiu. Per la seva part, el Rte. La Gavina Canals continua en l'estel del Montesa (que ahir va guanyar a l'Olleria "patint", segons paraules de Vicent Ballester) amb també dos partits complicats en les poques jornades que queden per jugar-se.


P.D.: he parlat fa un rato amb Navarro (cabró) diu que acabava d'alçar-se... ahí revente en Argentina.

Tercera victòria seguida del Madremia Canals

21ª jornada de lliga… i de nou guanyà del MADREMIA CANALS, aquesta vegada davant d’un CB Monòver que va donar més guerra de l’esperada. Amb aquesta, són ja 14 victòries i 5 derrotes el que acumula l’equip, igualant així al segon classificat del grup E de 2on Zonal, el Villena. Aixó suposa un motivant per a les pretensions d’un equip que va començar la lliga aspirant a no fer un mal paper i que potser encara a iguale la possició que aconseguí l’any passat amb un planter molt més fort que el d’enguany.

Els de Monòver aplegaven al pavelló Ricardo Tormo amb molt de temps per davant (cosa que deurien d’aprendre molts jugadors del BC Canals). Nosaltres teniem a Jose Ramón, que estava allí abans que aplegara Inma per obrir el pavelló i quatre gats més; per sort, a falta de 15 minuts per a començar el partit, ja hi erem tots els que anavem a ser (10, a Quique l’operaren el dilluns passat i Sergio… em… i Sergio… bé, erem 10).

Nosaltres contavem com a novetat destacada el fet de que Virgi Castillo seria per primera vegada entrenadora oficial (amb l’ajuda impagable de Quique i la seva cama mig depilada, clar). I la xicona no ho va fer gens malament, sobre a no conèixer a la gent: va estar dialogant a tota hora, sugerint, opinant, preguntant, parlant a l’orelleta de Quique (a rato feien bona parella, veritat que sí?) i –el més important- animant en tot moment a tots i cadascú dels components de l’equip.

Comença el partit i (per primera vegada en el que portem de lliga) el nostre 5 inicial era un quintet fort, sense reservar cartes. Estava clar que voliem deixar encarat el partit prompte (cosa que mai ens va deixar fer el rival, cal felicitar-los). Meneo, Carlos, Galbis, Jose Ramón i Miquel estaven en la pista per a –en principi- acabar el quart amb una bona renda per als de casa. En menys d’un minut, una canasta de Galbis i un triple de Carlos des de la cantonada, plasmaven en el marcador el que nosaltres pensavem que anava a ser la tònica del partit.

Pues bé, com se sol dir: caguerà de bou. Un parcial de 4-14 ens pegava una bona galtada per a baixar-nos els humos i recordar que si forem tan bons no estariem en 2on Zonal. Dos canastes i dos triples, primer, i un intercanvi de tirs després, posaven un 9-14 en el marcador que ens obligava a prendre en serio el partit i al rival. Galbis es va posar les piles (cosa que em pareix de cine, si la resta no ens quedarem mirant) i així aplegarem a posar-nos a un puntet a falta d’un minut (20-21). Per sort per a nosaltres, Jose Ramón i Miquel també entraren en joc i anotaren des de baix l’anella… casualitats de la vida, nosaltres no teniem més que un pívot… ells cap. Després, amb canastes de Carlos, Galbis i Jose Ramón aplegarem a la fi del primer quart amb el marcador favorable de 27-25 (marcador alt!!) i ja en cap moment deixariem d’anar per davant.

El segon quart fou algo més trabat, de fet el tanteig fou la mitat que en l’anterior. Amb cistelles de Galbis i Salva, posavem ja 8 puntets de ventatja; respiravem un poc després d’eixe primer quart tan calamitós. I vam entrar a jugar un quart un tant extrany, amb poc joc vistós i un grapat de personals (abans del minut 5 ja teniem la bandera alçada); de fet, el Monòver va llançar fins 14 tirs lliures i únicament va fer 3 cistelles en joc. Amb un altre triple de Carlos i el protagonisme exclusiu de Galbis, aplegarem al descans amb el marcador també a favor: 42-39 (15-14 fou el parcial en aquest quart).

Descans i cares molt rares. Com “som tan bons”, ens pensavem que aniriem al descans guanyant de 30 punts i la realitat era que guanyavem de 3... i patint. Bé, hi havia que alçar l’anim i tornar a posar-ho tot. Sobretot, amb Virgi, parlavem sobre el fet de que apenes els haviem corregut. Nosaltres teniem un equip més baixet i més ràpid, però apenes haviem fet contraatacs ni eixides ràpides (benvinguda, Virgi!). El Monòver ja no ens havia fet cap triple des de que ens haviem posat en defensa zonal, però tampoc hi havia fluidessa.

En la represa, amb Miquel enxufat i Galbis a la seva, ficarem un parcial de 11-5, que ens tornava a donar certa ventatja (53-44). De nou el seu jugador 14 es feia l’amo del baló i amb penetracions que acabaven en cistella, acabaven en assitència o en tirs lliures, un parcial de 2-8 continuava donant-li emoció al partit. Galbis i Carlos tornaven a encistellar i, quan pensavem que acabariem el 3er quart amb una ventatja tranquilitzant, el seu jugador número 13 ens feia el seu quart triple de la vesprada: 62-57.

Últim quart, ací hi havia que rematar-los. Carlos i Galbis agafaren protagonisme des de lluny de l’anella i amb el triple de Carlos PER FI teniem 10 punts de ventatja (67-57). I, com no, altra vegada el 13 del Monòver… altre triple (el quint de la vesprada, de sis que va intentar el cabró, què crack). Nosaltres de nou menejant la pilota amb criteri per a que aplegara al jugador lliure obert i enfonsat trobarem a Madremía i a Álvaro que feren cadascú la seva cistella neteeeeeeeeta sense tocar el ferro. Per cert, ací ve la part anecdòtica que es queixaven i amb raó els amics de Monòver: la canasta de Madremía li la posaren a Tito, val, no passa res i que es fota Madre. Però és que Álvaro va llançar des de 4 metres i li contaren com a TRIPLE!!!. La xicona que portava el marcador, correctament va posar el 71 allà dalt. El xicon de l’acta li va fer rectificar, dient-li que era un triple (com posa en l’acta) i clar, els de Monóver pillaren rotllos al veure un punt més al marcador: 72-62. Per sort per a tots, eixe puntet no fou decisiu ni condicionant a la fi.

A falta de tres minuts, tres cistelles seguides dels visitants posaven un 74-68 de lo més animat. De fet, la gent que omplia la grada estava fent la ola mexicana i tot (imagineu-vos a Rafa el moreno i als pares de Galbis fent la ola… punt). I vingué la jugada que va acabar de decantar el partit. Penetració de Galbis i personal del seu jugador 14… quinta i a la banqueta. Baix la meva opinió, mai el teu millor jugador en atac ha de defensar al millor jugador en atac dels rivals. Però bé, per sort per a nosaltres, el xaval (que havia fet un grandíssim partit) se’n anà fora del partit i el Monòver es quedava com un baixell en l’aigua sense motor. Galbis feia el tir adicional (77-68) i nosaltres tornavem a la defensa individual, per a evitar tirs de fora i sabedors de que ells no contaven amb el seu gran penetrador (lo de “gran penetrador”… no vos sona a títol de peli porno? XDD ).

Per a rematar la nostra vesprada de lluides… a l’atac del Monòver el qual nosaltres començavem a defensar en individual, donat que nosaltres teniem dos tios grans en pista i ells no tenien pívots (purs, que ningú s’ofenga), va haver una desbaratamenta que te cagues en els emparellaments que va deixar al seu jugador 9 soletes en un cantó, amb la pilota en la mà i el xicon -donat el nostre detall- va decidir llançar per a ficar-nos un triple. Per sort, fou algo mèrament anecdòtic, ja que Jose Ramón, Galbis i Miquel s’encarregaren de trencar definitivament la poc intensa defensa individual d’última hora que plantejà el rival.

Felicitar als amics de Monòver per la seva lluita i per baixar els humos a més d’un “crack de 2on Zonal”, ànim per a ells. Amb dos tios amb més alçada i pes, farien molt millor paper l’any que ve. A la fi: 83-72 en un partit emocionant fins a la fi, al que li va sobrar el segon quart i que deixa clar que molt hem de canviar les coses o Biar i Sax ens faràn un drap quan vinguen.

De nou, guanyem al lìder (per Miquel Bàguena)

Arrivarem al partit a bon hora i amb una basca que feia pensar el fer qualsevol esport amb les baixes de Meneo i Carlos Beniel, perquè a partir d'ara jugarà a l'equip B, i amb moltes ganes de guanyar a l'únic equip que fins ara no havia perdut a casa. Ja en el calfament la cosa feia més bona olor que al partit de Burjassot, la gent estava ficada i amb convenciment que podiem guanyar.

Comença el partit i amb la basca que feia els dos equips fallaven coses realment fàcils però es notava i palpava la tensió ja que, tant ells com nosaltres, teniem molt de respecte al rival. Al primer quart va finalitzar amb certa igualtat, aportant ells els punts principalment de la ma del seu jugador núm. 13.

Començá el segon quart i aparegué la figura del seu jugador núm. 8 IVAN que des de la cantonada va fer quasi consecutius 4 triples amb un home damunt, cosa que els dona certa ventatja al marcador (per cert molt bó per al públic però fatal per a controlar el tanteig els jugadors). Peró el Rte. la Gavina anava a guanyar aquest partit i a base d'un joc interior primorós, amb menció especial per a TERMINATOR XUS i amb menció d'honor per al xiquet GALBIS --50 PUNTS VA FER LA CRIATURA--, junt a la resta de l'equip va fer que es remuntara el patit fins a la fi del quart 37-37 i la sensació per banda de la graderia que el líder podia punxar per segona vegada consecutiva amb el CANALS.

Al començament del tercer quart va ocorrer la jugada que al meu pareixer va decidir el partit. Terminator Xus pujà damunt de la zona i, amb l'intent de defendres ell mateix, trau els braços cosa la qual aprofita el jugador núm. 8 IVAN per a deixar-se caure (ojo, no dic que no el fregara lleument però no el va matar; o Ivan no t'enrecordes de la jugada que li feres al partit d'anada al nostre pívot RAFA?), fet aquest que es saldà amb dos técniques per als dos jugador i tots els jugadors del Montesa descentrats per l'acció. En este quart es quan el joc fluid i amb transicions ràpides va decantar que el Rte. La Gavina es desenganxara al marcador.

Al principi de l'últim quart el nostre base ANTONIO en la presió a una bola treta per Montesa se'n va dur un colp a la boca que el va deixar KO (un forat que li atravesà el llavi de dins a fora, dos puntets).Però ni aquest contratemps impediria la victòria que fins moments muntava als 20 punts de distancia. En un intent desesperat i donat que la graderia espentava, a base de MOLT DE GARROT com te que fer un equip, el Montesa reduí la diferència fins a 8 punts (també s'ha de dir que amb certa passivitat arbrital, encara que els arbrits estigueren molt serens).

A la fi, victòria per 75-88, amb tot l'equip gaudint de la victòria i amb les següents reflexions:

Va vindre fenomenal lo de l'anònim per a que l'equip espabilara.

L'entrenador va estar perfecte amb els camvis.

Hem demostrat que junt al MONTESA, MOIXENT I EL BURJASSOT SIGUEM DE JUNY L'EQUIP MILLOR DE LA CATEGORIA I QUE PUGUEM GUANYAR LA LLIGA AQUEST ANY (ESTIGUEM A UN PARTIT DEL MONTESA AMB EL BASQUET-AVERAGE A FAVOR).

I PER ÚLTIM, QUE ANEM A GUANYAR LA LLIGA AQUEST ANY PER QUE ELS JUGADORS HO TENEN CLAR

13a victòria de la temporada per al MADREMIA CANALS

De nou el MADREMIA CANALS guanya dos partits consecutius!! (feia mes i mig que no passava, encara que el balanç en el que portem de 2009 continua siguent dolent amb 4 partits guanyats i 5 perduts) Quasi ja no recordavem el que aixó significava!! :P Aquesta vegada, davant un C.B. Banyeres que aplegava amb moltes ganes, donat que si ens guanyava ens avançava en la taula classificatòria d’aquest grup E de 2on Zonal. I amb l’alicient que quan jugarem allí en l’anada, guanyarem de sols un punt, trencant-los la imbatibilitat a la seva pista que portaven fins eixe moment. L’encontre, ademés, va servir per a millorar la imatge que veniem donant en els últims partits, anotant 10 dels 11 jugadors de l’equip i, ademés, remuntant un marcador contrari tot el partit.

Els de Banyeres es presentaven en Canals amb una bona ratxa en el que portem d’any (6-2) i menjant-nos l’orelleta, ocupant la quinta posició en la taula. Aparegué amb un equip molt alt, jugadors que no hi estigueren en l’anada (on nosaltres també anarem “en cuadro” i amb Bernardo com a entrenador) i aixó, mirant la nostra banqueta plena de gent ràpida però menuda, era algo que ens obligava a fer bé les coses. Nosaltres teniem per al joc interior a Miquel (que acabava de papar-se un partit en Montesa amb l’equip de Preferent), Jose Ramón (conegut i experimentat pívot XD) i Quique (que el dilluns l’operen del genoll XDDD i allí estava l’home, donant-ho tot).

Comença el partit i molta igualtat en la pista (15-11 als 8 minuts de joc… amb 6 punts de Quique, 4 de Jose Ramón, un triple de Carlos i una cistella de Madremía). Nosaltres teniem els rebots, eixides ràpides i el rival no estava encara ficat en el partit. I, aplegat aquest punt i minut, vingué el punt d’inflexió: varies jugades mal elaborades, personals en defensa, en el rebot i en atac, algunes d’elles innecesaries i picabaralles inocents amb técnica inclusiva per a Miquel per cridar, donaven la possibilitat al Banyeres d’endossar-nos un parcial de 0-8 per aplegar a la fi del primer quart amb el marcador 15-19. Llevat d’eixos dos minuts “fatídics”, en defensa estavem ben posats, els rebots eren tots de Miquel, Quique i Jose Ramón estaven molt actius en atac, i a Carlos se li veien moltes ganes. Inclús la gent que va entrar a la fi del quart per a fer rotacions entrava amb força. El forat en la defensa dels visitants era el mateix que en l’anada, però els nostres “tiradors” no estigueren entonats. I contra un equip més alt que tu, si no claves els tirs o no els fas correr, serà complicat guanyar-los en la pintura.

El segon quart vingué esperançador: una canasta d’Àlvaro i dos tirs lliures clavats per Galbis, empataven el partit (19-19) en sols un minut de joc. Però fou sols una il.lusió. En els tres següents minuts, el Banyeres ens enfosà amb un parcial de 2-15 que ens deixava clar que no havien vingut a passetjar-se per ací (21-34). D’ací fins el descans, intercanvi de canastes amb protagonisme de Modest i Galbis, per aplegar a la fi del 2on quart amb un marcador desfavorable de 32-40, però que –conforme havia anat a ratos el partit- deixava tot obert per a la segon part del partit. Els canvis no ens afavoriren i a ratos jugarem amb sols un pívot o inclús amb 3 jugadors de menys de 1’80 en la pista, mentres el rival tenia al menys 3 “samarros” que feien pols la nostra anella amb canastes fàcils i rebots que afavorien els seus contraatacs. Era graciós veure a jugadors nostres de apenes 65 kgs defenent a contraris amb moltíssima més grandaria i pes.

A la represa hi hagueren millors sensacions, haviem canviat la defensa i aixó ja no li vingué bé als de Banyeres. Aixó afavorí les nostres eixides rápides (realment, la nostra gran arma). Així i tot, sols una canasta (de Tito) en els 4 primers minuts era molt poc vagatge anotador i, encara que el rival sols anotava una canasta per minut, el marcador era 34-46. Hi hagueren de nou canvis i la cosa eixí bé: Galbis començava a enxufar-se (al 2on quart jugà prou apàtic), Carlos feia un altre triple i fins i tot Miguel feia una canasta!!! (aquesta dada l’entendrà tota aquella persona que conega al nomenat i el seu joc :P). Final del 3er quart i el marcador deia que estavem ahí: 48-52, per fi un quart amb tanteig favorable (16-12).

Últim quart, calia posar-ho tot. En 5 minuts ens avançarem en el marcador, amb un Jose Ramón molt enxufat i Galbis continuant el seu recital. Un triple del mateix firmava un parcial de 10-2 als cinc minuts jugats (58-54). Però el Banyeres no anava “de bulto”, i en els dos minuts següents ens ficà un parcial de 1-10. El garrot havia aplegat a la pista i a un i altre equip no li feia cap vergonya pegar una garrotà per a evitar canastes fàcils. A uns els agradarà, a altres no tant… (qui em conega ja sap el que pense al respecte)… però la falta es part del joc, per sort o desgràcia. Potser la diferència estiga en el anar a fer la falta o anar a fer mal. A falta de minut i mig per a la fi de l’encontre, dos triples de Carlos i de Galbis tornaren a posar-nos per davant (65-64). La cosa estava de lo més emocionant (la gent de la grada s’ho va pasar de cine en aquest tram del partit). Canasta dels visitants i temps mort. Un temps mort que ens vingué com aigua beneïda. A la represa, dos contraatacs amb Modest, Galbis i Carlos com a protagonistes, posaren un 70-66 quedant 50 segons per a la fi. De nou canasta del seu jugador núm. 16 (molt enxufat tot el partit). Baló ben lluitat per Álvaro, eixida rápida, personal per a parar la contra i dos tirs per a Galbis que els ficà dins. Personal de Miguel i el contrari sols posava un tir (72-69). El segon llançament va pegar en l’anella, va volar per l’aire a càmera lenta i, d’entre el muntó de braços, es va enlairar una mà curtida en el món de la taronja per arrancar la pilota del cel i ficarse-la al pit arrancant amb força qualsevol ma que se li ficava pel mig. Personal a Miquel, que va clavar el segon tir lliure. 10 segons de joc, atac “suicida” dels visitants (que tots suposavem que la jugaria el 9 o el 16), primer tir mal fet i el rebot per a ells. En l’eixida del baló per a un tir exterior de nou, Carlos va tallar el baló i ahí s’acabà un partit intens i lluitat, amb emoció i de tot un poc. Al final: 73-69.

La setmana que ve, mentres Júnior i Senior juguen en Enguera-landia, rebrem el dissabte a les 16h al C.B. Monòver que, com nosaltres, porta un 2009 prou fluixet (2-6).

Estadístiques d’anotació:

Galbis 38 9/11
Beniel 9 3 triples
Pedrón 6
Modest 6
Jose R. 5 1/2
Madre 2
Álvaro 2
Tito 2
Miguel 2 XD jo vaig fer alguna canasta?
Miquel 1 1/2

El Jùnior guanya al Dènia... sense jugar a res

Uitena victòria del SALA ATENEA CANALS, aquesta vegada davant del Dènia B.C., el que li asegura pràcticament la permanència en Preferent amb un parcial de 8-9 i una situació cómoda a la classificació.

Mal partit per als de Rafa Castells davant del penúltim classificat d’aquest grup C, un equip que sols ha guanyat dos partits i que sempre va plantar cara a un equip canalí desdibuixat i poc posat en l’encontre. Com a punts positius, podem veure el retorn de la bona actuació de Modest Zuñeda, la quinta victòria en els últims 6 partits i la quasi matemática salvació. Inclús també es pot valorar com a molt possitiu el fet de que feren més de la mitat dels tirs lliures, que –pareixerà de broma però- crec que és algo que no s’havia vist en el que portem de temporada, 9 de 15 llançaments des de la línea de personal.

El Dènia es pressentava en Canals com a una de les “perletes” de la categoria i els locals ja donaven per guanyat el partit abans de jugar-lo… error. Per a començar, el primer quart va acabar 21-7 per als locals, cosa que refermava la relaxació i caxondeo dels jugadors del Sala Atenea. Un segon quart amb massa caxondeo, deixava un marcador al descans de 37-25 que –encara que la distància era visible- no amagava el parcial de 16-18 que els de Dènia ens havien clavat.

Els canalins havien deixat de fer contraatacs, els bases s’encabotaven en botar i botar baló, sense fluidessa de pilota, ni jugades marcades, molts balons perduts per excés de bot o males passades, defenses lentes i pasives, inclús coses tan simples com tancar el rebot… Sí, guanyaven de 12, però la sensació era clarament d’un partit dolent.

Al tercer quart, dos del mateix: els bases del Canals s’oblidaven de que la presió es supera sense botar la pilota, els rebots eren per als visitants i els pocs rebots que s’agafaven no suposaven una eixida ràpida a la contra. El desquici va aplegar als jugadors, discutint entre ells, tots amb la seva pròpia raó. La situació va aplegar fins al punt de posar-se el Dènia a 4 punts (48-44) després d’una técnica a Oscar per protestar (amb tota la seva raó, potser, però després de perdre fins 6 balons en eixe quart). Dos triples “dels Zuñeda”, Modest i Pedro, donaren un xicotet respir als locals. Aquest quart va deixar les coses igual, amb un parcial de 21-21. Tenint com a curiositat el fet de que el Dènia sols va fer dos canastes en joc, la resta foren totes des de la línea de personal (i fatllant 9 tirs, ojo).

A l’últim quart, sols faltava deixar còrrer el rellotge i esperar la fi, era el millor que podia passar, perquè els de Canals sols feren 11 punts en aquest quart… i gràcies, per exemple, estigueren 5 minuts sense fer una sola cistella. L’aportació de la gent de la banqueta durant tot el partit fou molt fluixa: jugadors descentrats, accelerats, parats com si tingueren les sabates lligades entre si o d’altres que caminaven amb els braços baixats. “Per sort”, el Dènia sols feu 15 punts i el partit va acabar amb un 69-61 que deixa molts apartats que reflexionar.


Anotadors:

Jorge 19 1/5
Modest 15 4/6
Óscar 12 2/2
Pablo 10 2/2
Nacho 8
Pedro 3
Rubén 2