21ª jornada de lliga… i de nou guanyà del MADREMIA CANALS, aquesta vegada davant d’un CB Monòver que va donar més guerra de l’esperada. Amb aquesta, són ja 14 victòries i 5 derrotes el que acumula l’equip, igualant així al segon classificat del grup E de 2on Zonal, el Villena. Aixó suposa un motivant per a les pretensions d’un equip que va començar la lliga aspirant a no fer un mal paper i que potser encara a iguale la possició que aconseguí l’any passat amb un planter molt més fort que el d’enguany.
Els de Monòver aplegaven al pavelló Ricardo Tormo amb molt de temps per davant (cosa que deurien d’aprendre molts jugadors del BC Canals). Nosaltres teniem a Jose Ramón, que estava allí abans que aplegara Inma per obrir el pavelló i quatre gats més; per sort, a falta de 15 minuts per a començar el partit, ja hi erem tots els que anavem a ser (10, a Quique l’operaren el dilluns passat i Sergio… em… i Sergio… bé, erem 10).
Nosaltres contavem com a novetat destacada el fet de que Virgi Castillo seria per primera vegada entrenadora oficial (amb l’ajuda impagable de Quique i la seva cama mig depilada, clar). I la xicona no ho va fer gens malament, sobre a no conèixer a la gent: va estar dialogant a tota hora, sugerint, opinant, preguntant, parlant a l’orelleta de Quique (a rato feien bona parella, veritat que sí?) i –el més important- animant en tot moment a tots i cadascú dels components de l’equip.
Comença el partit i (per primera vegada en el que portem de lliga) el nostre 5 inicial era un quintet fort, sense reservar cartes. Estava clar que voliem deixar encarat el partit prompte (cosa que mai ens va deixar fer el rival, cal felicitar-los). Meneo, Carlos, Galbis, Jose Ramón i Miquel estaven en la pista per a –en principi- acabar el quart amb una bona renda per als de casa. En menys d’un minut, una canasta de Galbis i un triple de Carlos des de la cantonada, plasmaven en el marcador el que nosaltres pensavem que anava a ser la tònica del partit.
Pues bé, com se sol dir: caguerà de bou. Un parcial de 4-14 ens pegava una bona galtada per a baixar-nos els humos i recordar que si forem tan bons no estariem en 2on Zonal. Dos canastes i dos triples, primer, i un intercanvi de tirs després, posaven un 9-14 en el marcador que ens obligava a prendre en serio el partit i al rival. Galbis es va posar les piles (cosa que em pareix de cine, si la resta no ens quedarem mirant) i així aplegarem a posar-nos a un puntet a falta d’un minut (20-21). Per sort per a nosaltres, Jose Ramón i Miquel també entraren en joc i anotaren des de baix l’anella… casualitats de la vida, nosaltres no teniem més que un pívot… ells cap. Després, amb canastes de Carlos, Galbis i Jose Ramón aplegarem a la fi del primer quart amb el marcador favorable de 27-25 (marcador alt!!) i ja en cap moment deixariem d’anar per davant.
El segon quart fou algo més trabat, de fet el tanteig fou la mitat que en l’anterior. Amb cistelles de Galbis i Salva, posavem ja 8 puntets de ventatja; respiravem un poc després d’eixe primer quart tan calamitós. I vam entrar a jugar un quart un tant extrany, amb poc joc vistós i un grapat de personals (abans del minut 5 ja teniem la bandera alçada); de fet, el Monòver va llançar fins 14 tirs lliures i únicament va fer 3 cistelles en joc. Amb un altre triple de Carlos i el protagonisme exclusiu de Galbis, aplegarem al descans amb el marcador també a favor: 42-39 (15-14 fou el parcial en aquest quart).
Descans i cares molt rares. Com “som tan bons”, ens pensavem que aniriem al descans guanyant de 30 punts i la realitat era que guanyavem de 3... i patint. Bé, hi havia que alçar l’anim i tornar a posar-ho tot. Sobretot, amb Virgi, parlavem sobre el fet de que apenes els haviem corregut. Nosaltres teniem un equip més baixet i més ràpid, però apenes haviem fet contraatacs ni eixides ràpides (benvinguda, Virgi!). El Monòver ja no ens havia fet cap triple des de que ens haviem posat en defensa zonal, però tampoc hi havia fluidessa.
En la represa, amb Miquel enxufat i Galbis a la seva, ficarem un parcial de 11-5, que ens tornava a donar certa ventatja (53-44). De nou el seu jugador 14 es feia l’amo del baló i amb penetracions que acabaven en cistella, acabaven en assitència o en tirs lliures, un parcial de 2-8 continuava donant-li emoció al partit. Galbis i Carlos tornaven a encistellar i, quan pensavem que acabariem el 3er quart amb una ventatja tranquilitzant, el seu jugador número 13 ens feia el seu quart triple de la vesprada: 62-57.
Últim quart, ací hi havia que rematar-los. Carlos i Galbis agafaren protagonisme des de lluny de l’anella i amb el triple de Carlos PER FI teniem 10 punts de ventatja (67-57). I, com no, altra vegada el 13 del Monòver… altre triple (el quint de la vesprada, de sis que va intentar el cabró, què crack). Nosaltres de nou menejant la pilota amb criteri per a que aplegara al jugador lliure obert i enfonsat trobarem a Madremía i a Álvaro que feren cadascú la seva cistella neteeeeeeeeta sense tocar el ferro. Per cert, ací ve la part anecdòtica que es queixaven i amb raó els amics de Monòver: la canasta de Madremía li la posaren a Tito, val, no passa res i que es fota Madre. Però és que Álvaro va llançar des de 4 metres i li contaren com a TRIPLE!!!. La xicona que portava el marcador, correctament va posar el 71 allà dalt. El xicon de l’acta li va fer rectificar, dient-li que era un triple (com posa en l’acta) i clar, els de Monóver pillaren rotllos al veure un punt més al marcador: 72-62. Per sort per a tots, eixe puntet no fou decisiu ni condicionant a la fi.
A falta de tres minuts, tres cistelles seguides dels visitants posaven un 74-68 de lo més animat. De fet, la gent que omplia la grada estava fent la ola mexicana i tot (imagineu-vos a Rafa el moreno i als pares de Galbis fent la ola… punt). I vingué la jugada que va acabar de decantar el partit. Penetració de Galbis i personal del seu jugador 14… quinta i a la banqueta. Baix la meva opinió, mai el teu millor jugador en atac ha de defensar al millor jugador en atac dels rivals. Però bé, per sort per a nosaltres, el xaval (que havia fet un grandíssim partit) se’n anà fora del partit i el Monòver es quedava com un baixell en l’aigua sense motor. Galbis feia el tir adicional (77-68) i nosaltres tornavem a la defensa individual, per a evitar tirs de fora i sabedors de que ells no contaven amb el seu gran penetrador (lo de “gran penetrador”… no vos sona a títol de peli porno? XDD ).
Per a rematar la nostra vesprada de lluides… a l’atac del Monòver el qual nosaltres començavem a defensar en individual, donat que nosaltres teniem dos tios grans en pista i ells no tenien pívots (purs, que ningú s’ofenga), va haver una desbaratamenta que te cagues en els emparellaments que va deixar al seu jugador 9 soletes en un cantó, amb la pilota en la mà i el xicon -donat el nostre detall- va decidir llançar per a ficar-nos un triple. Per sort, fou algo mèrament anecdòtic, ja que Jose Ramón, Galbis i Miquel s’encarregaren de trencar definitivament la poc intensa defensa individual d’última hora que plantejà el rival.
Felicitar als amics de Monòver per la seva lluita i per baixar els humos a més d’un “crack de 2on Zonal”, ànim per a ells. Amb dos tios amb més alçada i pes, farien molt millor paper l’any que ve. A la fi: 83-72 en un partit emocionant fins a la fi, al que li va sobrar el segon quart i que deixa clar que molt hem de canviar les coses o Biar i Sax ens faràn un drap quan vinguen.
Els de Monòver aplegaven al pavelló Ricardo Tormo amb molt de temps per davant (cosa que deurien d’aprendre molts jugadors del BC Canals). Nosaltres teniem a Jose Ramón, que estava allí abans que aplegara Inma per obrir el pavelló i quatre gats més; per sort, a falta de 15 minuts per a començar el partit, ja hi erem tots els que anavem a ser (10, a Quique l’operaren el dilluns passat i Sergio… em… i Sergio… bé, erem 10).
Nosaltres contavem com a novetat destacada el fet de que Virgi Castillo seria per primera vegada entrenadora oficial (amb l’ajuda impagable de Quique i la seva cama mig depilada, clar). I la xicona no ho va fer gens malament, sobre a no conèixer a la gent: va estar dialogant a tota hora, sugerint, opinant, preguntant, parlant a l’orelleta de Quique (a rato feien bona parella, veritat que sí?) i –el més important- animant en tot moment a tots i cadascú dels components de l’equip.
Comença el partit i (per primera vegada en el que portem de lliga) el nostre 5 inicial era un quintet fort, sense reservar cartes. Estava clar que voliem deixar encarat el partit prompte (cosa que mai ens va deixar fer el rival, cal felicitar-los). Meneo, Carlos, Galbis, Jose Ramón i Miquel estaven en la pista per a –en principi- acabar el quart amb una bona renda per als de casa. En menys d’un minut, una canasta de Galbis i un triple de Carlos des de la cantonada, plasmaven en el marcador el que nosaltres pensavem que anava a ser la tònica del partit.
Pues bé, com se sol dir: caguerà de bou. Un parcial de 4-14 ens pegava una bona galtada per a baixar-nos els humos i recordar que si forem tan bons no estariem en 2on Zonal. Dos canastes i dos triples, primer, i un intercanvi de tirs després, posaven un 9-14 en el marcador que ens obligava a prendre en serio el partit i al rival. Galbis es va posar les piles (cosa que em pareix de cine, si la resta no ens quedarem mirant) i així aplegarem a posar-nos a un puntet a falta d’un minut (20-21). Per sort per a nosaltres, Jose Ramón i Miquel també entraren en joc i anotaren des de baix l’anella… casualitats de la vida, nosaltres no teniem més que un pívot… ells cap. Després, amb canastes de Carlos, Galbis i Jose Ramón aplegarem a la fi del primer quart amb el marcador favorable de 27-25 (marcador alt!!) i ja en cap moment deixariem d’anar per davant.
El segon quart fou algo més trabat, de fet el tanteig fou la mitat que en l’anterior. Amb cistelles de Galbis i Salva, posavem ja 8 puntets de ventatja; respiravem un poc després d’eixe primer quart tan calamitós. I vam entrar a jugar un quart un tant extrany, amb poc joc vistós i un grapat de personals (abans del minut 5 ja teniem la bandera alçada); de fet, el Monòver va llançar fins 14 tirs lliures i únicament va fer 3 cistelles en joc. Amb un altre triple de Carlos i el protagonisme exclusiu de Galbis, aplegarem al descans amb el marcador també a favor: 42-39 (15-14 fou el parcial en aquest quart).
Descans i cares molt rares. Com “som tan bons”, ens pensavem que aniriem al descans guanyant de 30 punts i la realitat era que guanyavem de 3... i patint. Bé, hi havia que alçar l’anim i tornar a posar-ho tot. Sobretot, amb Virgi, parlavem sobre el fet de que apenes els haviem corregut. Nosaltres teniem un equip més baixet i més ràpid, però apenes haviem fet contraatacs ni eixides ràpides (benvinguda, Virgi!). El Monòver ja no ens havia fet cap triple des de que ens haviem posat en defensa zonal, però tampoc hi havia fluidessa.
En la represa, amb Miquel enxufat i Galbis a la seva, ficarem un parcial de 11-5, que ens tornava a donar certa ventatja (53-44). De nou el seu jugador 14 es feia l’amo del baló i amb penetracions que acabaven en cistella, acabaven en assitència o en tirs lliures, un parcial de 2-8 continuava donant-li emoció al partit. Galbis i Carlos tornaven a encistellar i, quan pensavem que acabariem el 3er quart amb una ventatja tranquilitzant, el seu jugador número 13 ens feia el seu quart triple de la vesprada: 62-57.
Últim quart, ací hi havia que rematar-los. Carlos i Galbis agafaren protagonisme des de lluny de l’anella i amb el triple de Carlos PER FI teniem 10 punts de ventatja (67-57). I, com no, altra vegada el 13 del Monòver… altre triple (el quint de la vesprada, de sis que va intentar el cabró, què crack). Nosaltres de nou menejant la pilota amb criteri per a que aplegara al jugador lliure obert i enfonsat trobarem a Madremía i a Álvaro que feren cadascú la seva cistella neteeeeeeeeta sense tocar el ferro. Per cert, ací ve la part anecdòtica que es queixaven i amb raó els amics de Monòver: la canasta de Madremía li la posaren a Tito, val, no passa res i que es fota Madre. Però és que Álvaro va llançar des de 4 metres i li contaren com a TRIPLE!!!. La xicona que portava el marcador, correctament va posar el 71 allà dalt. El xicon de l’acta li va fer rectificar, dient-li que era un triple (com posa en l’acta) i clar, els de Monóver pillaren rotllos al veure un punt més al marcador: 72-62. Per sort per a tots, eixe puntet no fou decisiu ni condicionant a la fi.
A falta de tres minuts, tres cistelles seguides dels visitants posaven un 74-68 de lo més animat. De fet, la gent que omplia la grada estava fent la ola mexicana i tot (imagineu-vos a Rafa el moreno i als pares de Galbis fent la ola… punt). I vingué la jugada que va acabar de decantar el partit. Penetració de Galbis i personal del seu jugador 14… quinta i a la banqueta. Baix la meva opinió, mai el teu millor jugador en atac ha de defensar al millor jugador en atac dels rivals. Però bé, per sort per a nosaltres, el xaval (que havia fet un grandíssim partit) se’n anà fora del partit i el Monòver es quedava com un baixell en l’aigua sense motor. Galbis feia el tir adicional (77-68) i nosaltres tornavem a la defensa individual, per a evitar tirs de fora i sabedors de que ells no contaven amb el seu gran penetrador (lo de “gran penetrador”… no vos sona a títol de peli porno? XDD ).
Per a rematar la nostra vesprada de lluides… a l’atac del Monòver el qual nosaltres començavem a defensar en individual, donat que nosaltres teniem dos tios grans en pista i ells no tenien pívots (purs, que ningú s’ofenga), va haver una desbaratamenta que te cagues en els emparellaments que va deixar al seu jugador 9 soletes en un cantó, amb la pilota en la mà i el xicon -donat el nostre detall- va decidir llançar per a ficar-nos un triple. Per sort, fou algo mèrament anecdòtic, ja que Jose Ramón, Galbis i Miquel s’encarregaren de trencar definitivament la poc intensa defensa individual d’última hora que plantejà el rival.
Felicitar als amics de Monòver per la seva lluita i per baixar els humos a més d’un “crack de 2on Zonal”, ànim per a ells. Amb dos tios amb més alçada i pes, farien molt millor paper l’any que ve. A la fi: 83-72 en un partit emocionant fins a la fi, al que li va sobrar el segon quart i que deixa clar que molt hem de canviar les coses o Biar i Sax ens faràn un drap quan vinguen.
1 comentario:
Enhorabuena por la victoria.
Ya veo que ha sido más costosa de lo que teniais pensado.
Publicar un comentario