Aplegarem allí amb l’entrenador per terres britàniques i amb cert pensar de que seriem pocs. Però a falta de 20 minuts per al començament del partit erem 12!!!. Al meu pareixer, un número perfecte (donat el baix fons físic del que disposem en general) i per al pareixer d’altres, una putà perquè eixiriem a menys minut per cap. Para gustos, colores. De nou comptavem amb Quique i Chus, després del partit de Torrent.
Bernardo (voluntariament, perquè esta vegada l’entrenador no havia asignat a ningú oficialment. Ole per ell) va tornar a agafar la responsabilitat de l’equip. A la banqueta la idea era fer el nostre joc en la mesura de lo posible i conforme avançara el partit, poderho modificar. Teniem gent de sobra per a fer els experiments i proves que calguera. Adriàn també estava a la banqueta, ajudant en temes de taula i demés, però va fugir un poc de intervindre respecte al joc o a l’equip donat que ja hi havia gent i veus.
Quintet inicial, repetien els 5 de Torrent: Bernardo, Toni, Galbis, Pau i Rafa. En la primera jugada, encara colocant la nostra defensa, ens empopen un triple des del cantó… tal i com debiem evitar. Però sabiem que eixa anava a ser l’arma del rival: el llançament des de 6’25m. Vam començar a jugar i ens adelantarem de inmediat (3-9). El Enguera continuava provant tirs de 3 (dels primers 8 llançaments, 6 foren tirs de lluny) i, per sort, sols va fer tres triples en el primer cuart (dic “sols” donat tot lo que varen tirar). Nosaltres, per la nostra part, amb Pau, Galbis, Rafa, Diego, Chus i Quique anavem anotant des de prop de la cistella; qualcosa donava a entendre de la nostra superioritat en la pintura, en altura i en kilos (també en canes
pero aixó no influència en el joc). Aplegarem a la fi del primer cuart amb un 13-17 al nostre favor. Pensant en que no podiem tentar a la sort respecte a l’encert del rival en els triples i que en atac debiem seguir fent les coses d’igual manera.Al segon cuart va aplegar la reacció local, els canvis li donare major velocitat a l’eixida del baló i al joc. Era algo que a nosaltres no ens va vindre bé. La 1-3-1 que plantejaren no els va fer massa bé en quant a la nostra anotació respecte al primer cuart; però si els va donar més passes tallats (o fallats per nosaltres) i, per tant, opció de correr i contraatacs. Si a aixó li sumem altres tres triples, el Enguera va millorar la anotació al segon cuart (17 punts). Però nosaltres ens mantinguerem en peu gràcies a la bona defensa i el joc dels jugadors més versatils que tenim. Diego, Quique i Galbis es repartiren els punts del Canals en aquest quart. (Carlos, jo recorde una canasta teva en contraatac a pase meu… però no apareix en l’acta XDDD així que res, xato). I aplegarem al descans amb un 30-33 que no distava molt de com havia acabat el primer cuart.
Al descans una sensació rara en l’ambient. S’havia intentat que els 12 jugarem minuts; però aixó, per molt que ho haguerem fet matemàticament amb crono en la ma, no asegurava més que 8 minuts per cap. I clar, aixó a la gent no li era suficient.
És podrien fer dos lectures. Una, la egoísta, renegona i poc companyera… de la que jo no crec que ací ningú se puga agafar. I la segon, la de les ganes de jugar, el partit amistós donava per a “poques normes” i molta gent sap o es fa a la idea de que jugarà poc en lliga en situacions normals (jo per exemple). Crec i preferisc pensar que es aquesta segona opció la que va donar lloc a alguna mala cara als canvis i frases fora de lloc a la banqueta.
Per aclamació popular, Bernardo va comentar el fet de canviar a defensa individual i Rafa, que anava a eixir junt a la resta del quintet inicial (per exemple) va preferir quedar-se a la banqueta (donat el seu estat post-festiu) i concedir minuts a la resta de companys. Jo, al igual que vaig fer en Castelló de la Ribera, li vaig comentar a Bernardo el fet de que a mi no m’importava no jugar més per a que així tots alegraren un poc més la cara. Encara que sempre hi ha que tindre ambició de guanyar, independentment de que les victòries no dependràn massa de mí
, era un partit per a pasar-ho bé i no per acabar enfurunyats o amb males cares.Comença la segona part i en pocs minuts un tanteig de 1-11 va posar el marcador més de cara nostra (31-44). Ja no sols dominavem dins de la pintura, sinò que també corriem bons contraatacs amb Toni i Galbis com a protagonistes. Però de nou, dos triples del Enguera, els feren recuperar terreny (41-49 a mitat cuart). Després, un intercanvi de canastes entre Navarro, per part del Enguera, i Quique, per part nostra, posava el marcador 47-55. Seguiem aguantant la renta i els rivals començaven a discutir per motius entre ells. Un exemple clar fou que el màxim anotador del Enguera en el partit passat en Burjassot va tindre poc de protagonisme ahir; o nosaltres li ferem un marcatge especial (cosa que no va passar) o els companys no li van saber donar pilotes o no el varen vorer (per al nostre benefici, vaja). Un triple del Enguera contestat per una canasteta de Rafa tancava el tercer cuart: 50-57.
Quedava la recta final i depenia, com quasi sempre, de nosaltres mateix. Començarem fort, amb un 0-5 a càrrec de Diego que ens tornava a posar el matalap dels 10 punts pel mig. Després, intercanvi de canastes amb Diego, Pau i Galbis com a protagonistes, que ens deixaven un 55-69 a falta de 4 minuts. El partit era de nou nostre, erem amos i senyors de la pintura i els seus voltants. El mateix Bernardo va destacar el fet de que en passar ell el baló el mig de camp, els alers i pívots es sobraven per a elaborar les jugades d’atac. Bromejant, va dir: “el baló passa la linea de 3 i ja no torna”.
El partit era nostre (o aixó ens pensavem) i vam començar a pecar de pardillos… o de massa listos. De sobte, en menys de minut i mig, 5 atacs nostres no aplegaren ni als 10 segons de posesió. Tirs precipitats, amb defensors o de costat, sense rebot o sense haver rodat la bola… que no entraven i otorgave una nova posesió al rival, que així, poc a poc i sense fer soroll es va plantar en un 63-71 (8-2 de parcial, sense calfar-se massa el cap). Des de la banqueta del Canals demanarem temps mort per a solventar aquesta situació. De nou parlarem tots, opinarem tots i teniem clar el que hi havia que fer en els tres minuts que quedaven.
De repent, en dos minuts fatídics, no sols no teniem claredat per a atacar, sinò que tampoc defeniem com calia (o aixó, o els rivals eren molt bons i ens feren un 6-0 en un minut: 69-71). Després aplegà la “desafortunada” (ho direm així) jugada del final del partit on l’intensitat defensiva del rival i el veure que havien remontat un partit perdut i el tenien ahí davant va propiciar un colp dur en defensa que no li va fer gens de gràcia a Chus. El que va passar després ja no són coses del basket, ni del esport (segons entenc jo). Per sort la cosa no va anar més enllà de la tonteria i dos galtades i en pocs minuts el mateix Chus va llançar els dos tirs lliures i va anotar un. Ens posavem a tres punts a falta de menys d’un minut per acabar el partit: 69-72. (Jo pense que aquest incident ens va beneficiar, donat que va “parar” el joc del rival i eixos ànims de remontada que ja ens menjaven per enrere).
En la següent jugada, ells rapidament varen buscar el llançament de 3 punts. La primera opció (incomprensiblement Beniel li va donar al millor llançador del Enguera una distància de metro i mig) els va resultar aigua, el baló va rodar en l’anella i se’n va eixir. El rebot, que per collons i per treiat tenia que ser nostre, els va caure de nou a ells i, en la segona opció, ja no els deixarem opció de tornar a tirar. Galbis va provocar la falta sobre el base rival. Encara que clavara els dos tirs lliures (com així va passar), encara teniem nosaltres l’avantatge en el marcador. Demanarem temps mort i tots a la banqueta per a lligar ben fort els 7 segons que faltaven.
L’última jugada del partit possiblement fou més descafeinada del que nosaltres esperavem. El Enguera va centrar els seus esforços en defendre a Bernardo, Galbis i David… però deixant amb un sol defensor a Chus i a Pau. Entre els dos ja es passaren la pilota per acabar el partit 71-72.
Partit divertit i vistós, contra un rival que ahir fou menys agresiu o potent del que esperavem. Un rival que compensa la falta de gent alta (sols un pívot) amb mooooolta velocitat i molt de tir. I un rival al que nosaltres no vam saber posar el peu damunt quan calia per a que no alçara el cap.
Comentar també l’anécdota del arbitratge. Abans del partit (no sé per quin motiu) no hi havia àrbitre. I es va convidar o demanar a la gent coneguda que pitara. El mateix entrenador del Enguera ens vinguè a la banqueta a demanar-nos paciència i bona fe durant el joc per el fet de que qui anava a pitar “ens feia un favor”. El cas… que, independentment de que el “favor” no haguera calgut amb un árbitre federat o acordat, el xicon es va malpendre algunes respostes i observacions dels jugadors (d’un i altre equip) que, com es normal, també tenen dret a parlar DE FORMA EDUCADA als rivals, árbitres o als conserjes, vamos. El cas es que el xicon a mitat del segon cuart va soltar el pito i se’n va pujar a la grada. El marrón se’l va menjar l’entrenador rival; que, amb tota la mateixa bona fe que el xicon anterior, va continuar pitant el partit. Repetisc: un partit net, sense apenes contactes i amb jugadors coneguts uns amb altres. Res, que va ser curiós. A mi em va recordar al que va passar la temporada passada al Trofeu Fira de Canals on, també amb el Enguera com a rival, l’àrbitre (eixa vegada federat i cobrant el cabró) va decidir anar-se’n abans de la final i el marrón me’l vaig menjar jo. Pero vamos, dos de lo mismo.
Per lo que deia Miquel de l’actitud nostra, els comentaris o frases poc encertats o de la lectura del partit… sols hi ha que preguntar a la gent coneguda que teniem fora de la pista: familiars, amics i coneguts (a Lorente el clave en este últim grup perquè un tio que ve un dissabte amb: botes de muntanya, pantaló de xandal, camiseta bohemia i caçadora vaquera… no té nom). Probablement coincideixquen en moltes claus o conclusions del partit.
De nou Carlos va propiciar el moment “tengo los calzones en el orto” al demanar, regalar, inclús suplicar el canvi a falta de 7 segons per acabar el partit.
Aquesta setmana no faré els comentaris jugador a jugador, perquè he vist que hi ha a qui no li fa massa gràcia. Però aixó sí, parlaré d’un jugador en particular, també per aclamació popular i demanda general.
Ahir Miguel va fer molt bon partit, sense cap dubte fou el millor del Canals. Després d’una ronda de calfament en que els seus percentatges en encert rondaven la perfecció, el capità i entrenador eventual (Bernardo) li va demanar permís per a eixir ell primer a la pista, donat que sabia que Miguel podria eixir com a revulsiu i carta amagada després. No sols va dominar la faceta de dirigir a l’equip, intensitat defensiva i assitències a gogo (cosa que no sorprén, perquè ho fa a tots els partits), sinò que ahir també es va unir a la faceta anotadora: aportant un muntó de punts importantíssims per a la victòria. Tants punts, que no he pogut contar-los. I si no haguera sigut per Miguel i els seus punts, hauriem perdut el partit.
Així que, des d’ací demanem que (al igual que amb Villa en el València) se li puge la nómina amb una bona renovació del contrat i se li otorgue la capitania. És més… convidem a tots aquells que formen part del BC Canals, als amics, coneguts (com Lorente i el seu asesor d’imatge) inclús als rivals, que s’unixquen en lloances i agraïments a Miguel, per la gran labor que fa a l’equip … i al món.
P.D.: No volieu caldo? XDDD pues ale, prengueu dos taces
Bromes apart, agrair als amics d'Enguera que ens convidaren a jugar allí. Jo, particularment, m'ho vaig passar bé... i crec que era el que calia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario