El MADREMIA CANALS es berena a un Ciutat d'Albaida que va aplegar amb ganes al pavelló Ricardo Tormo

Ahir tornavem a veure al pavelló Ricardo Tormo de Canals una cosa que des de l’inici de la temporada no passava, el MADREMIA CANALS amb els seus 12 jugadors inscrits i presents en un partit. En front, aplegava un CIUTAT D’ALBAIDA (prenguen nota els ajuntaments que pertoque del suport als clubs que hi ha en altres pobles) situat en mitat taula classificatòria (7-4) i que feia bona pinta, gent gran, barreja de gent jove amb veteranos… per enfrontarse al co-líder d’aquest grup E de 2on Zonal. Recordem que en el primer partit de la temporada, a Albaida, els de Canals pergueren per un marcador abultat i un malentés o errada en l’alineació dels d’Albaida donà el partit per guanyat als de Canals, amb un 0-2.

El primer quart fou de lo més extrany. La gent a la grada mirava el marcador a la fi dels 10 primers minuts amb una cella alçada. El resultat era 10-13: per als de casa, una canasta de Carlos, altra i un triple de Vicent i un triple de Salva fou el vagatge anotador; i els visitants feren sols una canasta en joc i la resta tot tirs lliures. Era entre graciós i trist, una cosa realment curiosa, la veritat. La nostra canasta, amb Miquel i Quique, era un bastió. Però aixó no era suficient si no hi havia claretat en atac i els tirs cómodes –com els que, per exemple, clava Madremia als entrenaments- no entraven.

Al segon quart, l’Albaida començava colpejant primer: en tres minuts posava un 10-21 (que ningú creuria vegent el resultat final). Com tots sabiem, sols feia falta apretar un poc l’accelerador, i amb Jose Ramón, Galbis i Carlos en pista la cosa va anar prou més fluida: un parcial de 24-5 en 7 minuts de joc deixava prou clar quin equip podia emportar-se el partit quan volguera. Al descans, 34-26, encara estava tot obert i el MADREMIA CANALS li havia tornat el primer tiró a l’Albaida.

Represa i el quintet del Canals era, probablement, el més dur, contundent, defensiu i complicat d’atacar de tota la categoria (Sergio, Miguel, Álvaro, Salva i Miquel)… però també el menys anotador, cada cosa com siga.

--------------------------
Faig un punt i apart per a fer un incís important. En aquest quart del partit, després de dos mesos fora de les pistes, el pavelló sencer es va posar en peu per aplaudir la tornada a competició d’un jugador amb carisma al club, una persona volguda (inclús desitjada, donat el seu atractiu), amb una presència a la pista que fa que els pardals deixen de piar i les fulles deixen de caure dels arbres. Tots sabem que es tracta de Miguel Arándiga, eixa grandíssima persona que tant volem i tant ens alegrem de que torne a jugar i animar als seus. Està lent, pessat i encara amb lleugeres molèsties, però –amb tot eixa voluntat i entrega que el caracteritza- volia provar de jugar un ratet per a tornar a calfar i engrasar la màquina que atresora, parada aquestos dos mesos, intentant així ajudar en lo que poguera als seus companys.

Dit açó… continuem…
----------------------------

Amb aquestes, en cinc minuts de joc el marcador apenes havia variat, però ampliant-se la ventatja per als locals (38-27). De nou, eixia l’artilleria amb Jose Ramón, Carlos i Galbis, i -sempre després de rebots fàcils i sobrats de la nostra gent de dins- aplegaren de nou les canastes. A la fi del tercer quart: 49-34, i podriem dir que “ja teniem el peix venut”. La nostra canasta continuava quedant-se menuda per als d’Albaida i els rebots eren tots per a nosaltres, aixó sumat a les ratxes d’encert en atac, ens donava moral i ganes d’encarar l’últim quart.

Ací, de nou amb la insistència de Miquel, Quique i Álvaro en una i altra zona, els visitants les veien caure però no “pipaven” ni una. Al final la jugada acabava en tirs lliures per als locals o en canastes fácils després de bones circulacions de pilota i tirs cómodes ben triats. Els contraatacs, sempre rápids amb Vicent (que no li va caure simpàtic a l’àrbitre), Madremia, Sergio i Tito, no acabaven de ser la nostra ferramenta anotadora, com ho havien sigut en tants altres partits. Destacar ací la “jugada ESPECIAL” de la setmana: rebot de Salva que obri a Madremia, aquest des de la línea de 6’25m nostra llança un passe de més de 30 metres fins Sergio que reb soletes baix de la canasta contraria i… … … es para… ens mira a tots… no llança a canasta (insistisc: soles baix de l’anella)… i acaba triant, després de uns 5 segons ahí parat, per eixir-se’n de la zona i començar de nou la jugada amb els seus companys.

Per a enmendar-ho, els mateixos protagonistes feren una jugada idéntica abans d’acabar el partit en la que Sergio si va encistellar, posant un marcador final de 70-44 i deixant clar als amics del Sax que el MADREMIA CANALS no va a regalar-los la lliga, ni molt menys.

Felicitar als amics d’Albaida per la seva lluita fins l’últim minut, tenen equip per a estar més amunt en la classificació. Sort per a ells.