Cinquena victòria consecutiva per al Madremia Canals
Ahir en Castalla de nou un partit vencedor d’inici a fi per al nostre equip de 2on Zonal que, amb aquest triomf, es coloca amb un balanç de 16-5 en la part alta de la classificació d’aquest grup E.
Els de Rafa Castells anaren “en quadre” a jugar aquesta 23a jornada de lliga, donat les baixes de Quique, Salva, Jose Ramón (joc interior), Tito, Adriàn i Sergio (jugadors exteriors). Anar sols sis tios a jugar un partit fora de casa amb el propòsit aquell de quedar en els tres primers llocs és –com a mínim- suicida. Per sort, ens acompanyaren finalment els jugadors Juniors: Jorge, Óscar i Pablo; reclutats a última hora i quasi de casualitat.
Calfament extrany, en una pista de goma molt aseadeta, amb uns tableros i anelles molt “durs”, amb unes pilotes noves (Molten GG7, cuero sintètic; els mateixos que hem comprat de nou nosaltres) i molt unflades. Aquesta situació feia que els balons botaren moltíssim, eixiren disparats de l’anella en els rebots i que, al llançar-los, anaren més forts. Nosaltres –pijos i malacostumats- estem més posats a balons més mollets, per lo que era una situació que particularment no m’agradava.
El primer quart quasi acaba com començà, sols un tanteig de 7-8. Moltes imprecissions, moltes errades, poc centrats, poc enxufats, mala punteria, atacs mal elaborats, un excés de llançaments exteriors (fins 9 triples tirarem!!)… i també massa “deixar jugar” per part de l’àrbitre. A vegades, dins de la zona es sentien més palmades que en un tablao flamenco i, sorprenentment, no es xiulava cap falta. Si volem veure algo possitiu, el rival sols va fer 7 punts en la seva pista, els seus balons i les seves cistelles… no sé, crec que també tenim que valorar-ho possitivament. Una canasta de Vicent en una contra, dos de Galbis i una de Oscar “a la remanguillé” ens donaven els primers punts del partit.
Segon quart… ídem. Joc molt trabat pels colps i espentes, i l’àrbitre es feia el longuis (açó no és una apreciació meva únicament, també dels companys i rivals) perquè per lo vist havia quedat a sopar i no volia fer tard. Ací ja els dos equips jugarem a alguna cosa semblant a bàsquet (tanteig de 13-17). Els xiquets eixiren a pista i donaren frescor al nostre joc, els canvis continus ens feien estar atents i enxufats; Galbis en la cistella contrària i Miquel en la nostra començaven a deixar clar quin equip anava a guanyar. Una canasta en l’últim segon d’aquest mateix fou la fi del segon quart: 20-25.
Amb una primera part poc lluida i desencertada, tots esperavem canviar les coses en la represa. Nosaltres teniem pinta de tindre més gasoil i més banqueta, però hi havia que demostrar-ho.
Inici del tercer quart i en 4 minuts un parcial de 2-10 ens estirava al marcador (22-35). En els locals, agafà protagonisme el seu jugador nº 6 i -encara que sense massa domini de bot de pilota- ens va fer una estroça amb penetracions i amb tirs de fora. El xaval va fer 3 de 3 en triples (sense incloure la que va fer en l’últim segon, botant d’esquenes i sense mirar… però, per sort, amb un peu fora del camp), una cistella d’entrada i una baix de l’anella amb tir adicional que també va clavar. Fou un parcial de 14-7 en la segon part d’aquest quart que va donar espenta als locals i la seva afició (nosaltres teniem al pare de Vicent Vallés… però ell no anima perquè va a balls de saló). Així i tot, donat el nostre poc encert, tinguerem la sort de que Óscar i Miguel ficaren dos triples que, junt a una canasta d’Óscar amb assitència d’esquenes de Miguel després d’un rebot, ens aguantaren dalt en el marcador (17-19): 37-44.
Cal dir que a aquestes altures estavem ja tots prou desquiciats pel joc –no vull dir “dur”- però sí permissiu que PER CULPA DE L’ARBITRE s’havia implantat per costum i deixadessa. Una antiesportiva pitada a Óscar (ben pitada, per cert) posava el punt d’inflexió a aquest arbitratge passiu. Encara que la primera ens la pitara a nosaltres, aixó suposava que ja començaria a pitar-les. Nosaltres teniem a jugadors importants com Miquel, Galbis o Jorge que estaven totalment desquiciats i amb els braços plens d’arrapades i tatoos improvisats de color roig. Personalment, crec que si haguera pitat com calia, vegent les coses clares, res de filar superprim… ademés de que la cosa no se li haguera anat de les mans (incluint el show del Delegat d’equip local, amb patades a les bolses de gel, objectes i perletes com: “¡¡a la próxima pégale y hazle daño!!”… insistisc: “De lo que fem, ens coneixeràn”) s’hagueren pitat algun parell de faltes antiesportives i unes quantes baix de l’anella que en el cómput global ens haguera afavorit. Jo mateix vaig felicitar a l’àrbitre per pitar aquesta antiesportiva al xiquet, però també el vaig convidar a que a partir d’eixe moment ho pitara tot. En algún moment tenia que començar a pitar, no? I així fou…
Sols diré que l’últim quart tingué un tanteig de 4-24. Punt.
A la fi, 41-68 contra un rival que ens feu 5 triples (15 punts) i 8 tirs lliures. Sense voler fer sang i amb tots els meus respectes, aixó deixa clar les diferències en el joc i al marcador (també que tenen millor tir exterior que nosaltres, ojo). Nosaltres tinguerem un partit fluix i descafeinat, amb percentatges de tir lamentables (sols ferem 3 triples de vora 20 intents) i fatllant més de la mitat dels tirs lliures (clavarem 11 de 26).
Primer que res, agraïr i felicitar als xiquets per haver-nos acompanyat. Entre els tres feren 26 puntets que ens vingueren de cine, ademés del pulmó i frescor que ens donen. Pablo pensant en la nòvia, Óscar estigué fi quan tenia que estar-ho i Jorge -encara que desencertat en la primera part- va ser protagonista dels dos últims quarts.
Carlos no va tindre el seu dia en atac (no va clavar cap triple dels 9 que va intentar), però ho va suplir amb una intensitat defensiva deliciosa, molts balons furtats i contraatacs ràpids. Àlvaro, com sempre, lluitador baix l’anella i oferint-se en tot moment. Miquel, per a variar, agafaria ell soletes més rebots que la resta de companys i rivals, és l’amo ahí baix. Vicent, rápid i participatiu, amb més ganes que encert. A Galbis li va faltar posar-se un lletrero de “taxi” al cap, per què ja no és que l’agafaren, no… és que se li pujaven al llom!!. Si l’àrbitre no pita, no llueix tant (ojo, va ser també el màxim anotador) i el xiquet es va desquiciar prou amb tant de colp, espenta i agafades. De Miguel sols dir que va fer un triple i els companys es rigueren… no entenc el per què.
Com a anècdotes, ens quedem amb el moment “alzeimher” de Carlos Beniel: abans d’eixir, amb Jorge, Galbis, Rafa i un servidor present (i Carlos, per supost), vingué Pablo que passava per allí. El xicon va saludar, li diguerem que vinguera a jugar, no volia/podia i se’n va anar conforme havia vingut. Doncs atenció: als 5 minuts Carlos digué: “podriem cridar al meu cosí Pablo”. A lo que Rafa li respongué: “però si no ha volgut vindre, per a què vas a cridar-lo?”. … I Carlos… NO RECORDAVA QUE PABLO HAVIA ESTAT AHÍ apenes pocs minuts abans!!!
També cal dir que el xiquet que estava dins del vestidor quan entrarem ara s’ha deixat el fùtbol i ha anat a un convent de frares per a superar el shock del “ritual previ” que ferem.
La setmana que ve descansem per festes pasquals… però al tornar tenim partits en casa contra el primer (Biar, impossible d’agafar) i després contra el segon classificat (Sax, amb possibilitats de subcampionat), partits en els que no em cansaré de insistir de que hem de posar-nos les piles si volem guanyar-los.
Anotadors:
- Galbis: 19
- Jorge: 13
- Óscar i Carlos: 9
- Miguel: 8
- Pablo: 4
- Miquel: 3
- Vicent: 2
- Álvaro: 1
Ahir en Castalla de nou un partit vencedor d’inici a fi per al nostre equip de 2on Zonal que, amb aquest triomf, es coloca amb un balanç de 16-5 en la part alta de la classificació d’aquest grup E.
Els de Rafa Castells anaren “en quadre” a jugar aquesta 23a jornada de lliga, donat les baixes de Quique, Salva, Jose Ramón (joc interior), Tito, Adriàn i Sergio (jugadors exteriors). Anar sols sis tios a jugar un partit fora de casa amb el propòsit aquell de quedar en els tres primers llocs és –com a mínim- suicida. Per sort, ens acompanyaren finalment els jugadors Juniors: Jorge, Óscar i Pablo; reclutats a última hora i quasi de casualitat.
Calfament extrany, en una pista de goma molt aseadeta, amb uns tableros i anelles molt “durs”, amb unes pilotes noves (Molten GG7, cuero sintètic; els mateixos que hem comprat de nou nosaltres) i molt unflades. Aquesta situació feia que els balons botaren moltíssim, eixiren disparats de l’anella en els rebots i que, al llançar-los, anaren més forts. Nosaltres –pijos i malacostumats- estem més posats a balons més mollets, per lo que era una situació que particularment no m’agradava.
El primer quart quasi acaba com començà, sols un tanteig de 7-8. Moltes imprecissions, moltes errades, poc centrats, poc enxufats, mala punteria, atacs mal elaborats, un excés de llançaments exteriors (fins 9 triples tirarem!!)… i també massa “deixar jugar” per part de l’àrbitre. A vegades, dins de la zona es sentien més palmades que en un tablao flamenco i, sorprenentment, no es xiulava cap falta. Si volem veure algo possitiu, el rival sols va fer 7 punts en la seva pista, els seus balons i les seves cistelles… no sé, crec que també tenim que valorar-ho possitivament. Una canasta de Vicent en una contra, dos de Galbis i una de Oscar “a la remanguillé” ens donaven els primers punts del partit.
Segon quart… ídem. Joc molt trabat pels colps i espentes, i l’àrbitre es feia el longuis (açó no és una apreciació meva únicament, també dels companys i rivals) perquè per lo vist havia quedat a sopar i no volia fer tard. Ací ja els dos equips jugarem a alguna cosa semblant a bàsquet (tanteig de 13-17). Els xiquets eixiren a pista i donaren frescor al nostre joc, els canvis continus ens feien estar atents i enxufats; Galbis en la cistella contrària i Miquel en la nostra començaven a deixar clar quin equip anava a guanyar. Una canasta en l’últim segon d’aquest mateix fou la fi del segon quart: 20-25.
Amb una primera part poc lluida i desencertada, tots esperavem canviar les coses en la represa. Nosaltres teniem pinta de tindre més gasoil i més banqueta, però hi havia que demostrar-ho.
Inici del tercer quart i en 4 minuts un parcial de 2-10 ens estirava al marcador (22-35). En els locals, agafà protagonisme el seu jugador nº 6 i -encara que sense massa domini de bot de pilota- ens va fer una estroça amb penetracions i amb tirs de fora. El xaval va fer 3 de 3 en triples (sense incloure la que va fer en l’últim segon, botant d’esquenes i sense mirar… però, per sort, amb un peu fora del camp), una cistella d’entrada i una baix de l’anella amb tir adicional que també va clavar. Fou un parcial de 14-7 en la segon part d’aquest quart que va donar espenta als locals i la seva afició (nosaltres teniem al pare de Vicent Vallés… però ell no anima perquè va a balls de saló). Així i tot, donat el nostre poc encert, tinguerem la sort de que Óscar i Miguel ficaren dos triples que, junt a una canasta d’Óscar amb assitència d’esquenes de Miguel després d’un rebot, ens aguantaren dalt en el marcador (17-19): 37-44.
Cal dir que a aquestes altures estavem ja tots prou desquiciats pel joc –no vull dir “dur”- però sí permissiu que PER CULPA DE L’ARBITRE s’havia implantat per costum i deixadessa. Una antiesportiva pitada a Óscar (ben pitada, per cert) posava el punt d’inflexió a aquest arbitratge passiu. Encara que la primera ens la pitara a nosaltres, aixó suposava que ja començaria a pitar-les. Nosaltres teniem a jugadors importants com Miquel, Galbis o Jorge que estaven totalment desquiciats i amb els braços plens d’arrapades i tatoos improvisats de color roig. Personalment, crec que si haguera pitat com calia, vegent les coses clares, res de filar superprim… ademés de que la cosa no se li haguera anat de les mans (incluint el show del Delegat d’equip local, amb patades a les bolses de gel, objectes i perletes com: “¡¡a la próxima pégale y hazle daño!!”… insistisc: “De lo que fem, ens coneixeràn”) s’hagueren pitat algun parell de faltes antiesportives i unes quantes baix de l’anella que en el cómput global ens haguera afavorit. Jo mateix vaig felicitar a l’àrbitre per pitar aquesta antiesportiva al xiquet, però també el vaig convidar a que a partir d’eixe moment ho pitara tot. En algún moment tenia que començar a pitar, no? I així fou…
Sols diré que l’últim quart tingué un tanteig de 4-24. Punt.
A la fi, 41-68 contra un rival que ens feu 5 triples (15 punts) i 8 tirs lliures. Sense voler fer sang i amb tots els meus respectes, aixó deixa clar les diferències en el joc i al marcador (també que tenen millor tir exterior que nosaltres, ojo). Nosaltres tinguerem un partit fluix i descafeinat, amb percentatges de tir lamentables (sols ferem 3 triples de vora 20 intents) i fatllant més de la mitat dels tirs lliures (clavarem 11 de 26).
Primer que res, agraïr i felicitar als xiquets per haver-nos acompanyat. Entre els tres feren 26 puntets que ens vingueren de cine, ademés del pulmó i frescor que ens donen. Pablo pensant en la nòvia, Óscar estigué fi quan tenia que estar-ho i Jorge -encara que desencertat en la primera part- va ser protagonista dels dos últims quarts.
Carlos no va tindre el seu dia en atac (no va clavar cap triple dels 9 que va intentar), però ho va suplir amb una intensitat defensiva deliciosa, molts balons furtats i contraatacs ràpids. Àlvaro, com sempre, lluitador baix l’anella i oferint-se en tot moment. Miquel, per a variar, agafaria ell soletes més rebots que la resta de companys i rivals, és l’amo ahí baix. Vicent, rápid i participatiu, amb més ganes que encert. A Galbis li va faltar posar-se un lletrero de “taxi” al cap, per què ja no és que l’agafaren, no… és que se li pujaven al llom!!. Si l’àrbitre no pita, no llueix tant (ojo, va ser també el màxim anotador) i el xiquet es va desquiciar prou amb tant de colp, espenta i agafades. De Miguel sols dir que va fer un triple i els companys es rigueren… no entenc el per què.
Com a anècdotes, ens quedem amb el moment “alzeimher” de Carlos Beniel: abans d’eixir, amb Jorge, Galbis, Rafa i un servidor present (i Carlos, per supost), vingué Pablo que passava per allí. El xicon va saludar, li diguerem que vinguera a jugar, no volia/podia i se’n va anar conforme havia vingut. Doncs atenció: als 5 minuts Carlos digué: “podriem cridar al meu cosí Pablo”. A lo que Rafa li respongué: “però si no ha volgut vindre, per a què vas a cridar-lo?”. … I Carlos… NO RECORDAVA QUE PABLO HAVIA ESTAT AHÍ apenes pocs minuts abans!!!
També cal dir que el xiquet que estava dins del vestidor quan entrarem ara s’ha deixat el fùtbol i ha anat a un convent de frares per a superar el shock del “ritual previ” que ferem.
La setmana que ve descansem per festes pasquals… però al tornar tenim partits en casa contra el primer (Biar, impossible d’agafar) i després contra el segon classificat (Sax, amb possibilitats de subcampionat), partits en els que no em cansaré de insistir de que hem de posar-nos les piles si volem guanyar-los.
Anotadors:
- Galbis: 19
- Jorge: 13
- Óscar i Carlos: 9
- Miguel: 8
- Pablo: 4
- Miquel: 3
- Vicent: 2
- Álvaro: 1
No hay comentarios:
Publicar un comentario